De fa anys que la conec. Des del Montcau se la veu força bé, alçant-se desafiadora allà a sota, amb el seu munt de vies d'escalar esperant als valents que la vulguin coronar. Pel darrera però, sempre hi ha una porta del darrere, també s'hi pot pujar i sense haver d'escalar, només grimpant un xic.
L'altre dia al matí vaig sortir ben d'hora de Mura amb una idea a la ment, anar al peu de la Falconera. Era un matí fred, estàvem sota zero i tot l'entorn era blanc. La nit anterior, de cel destapat, havia glaçat fort i havia cobert la vall amb un mantell blanc cristal·lí.
Vaig sortir de l'escola i vaig anar seguint la riera cap a Sant Antoni. Mentre corria anava deixant rere meu núvols de baf que s'afegien a la boirina que tot ho cobria. La vall, encara a l'ombra, començava a il·luminar-se amb els primers raigs de llum que saltaven la carena. Una visió bella i alhora fantasmagòrica. Davant meu tenia una cortina blanca esquinçada per feixos de llum amb ombres retallades. Preciós.
Al trencall de les Llossades, vaig prendre el corriol que puja de dret cap a la carena, esqueixant el bosc, enmig d'arbres plorosos. Dalt de tot, el sol m'acaronà i el seu escalf em retornà. Instants abans, les mans, balbes, em feien mal. Un cop a la carena, un camí planer, ran de cinglera, em menà a peu de la Falconera, trencant, de tant en tant, alguna codina. Vaig arribar-hi amb un somriure d'enze a la cara i com en Rocky al capdamunt de les escales, vaig alçar els braços ben content. Satisfet.
La tornada, per desconeguda, la vaig fer el primer tram, uns tres quilòmetres, per carretera -entre setmana i al matí pocs cotxes passen- però un cop a l'alçada del Castell de Mura, cap a Sanllehí, vaig prendre alguns corriols que em conec per baixar de dret al poble.
L'altre dia, vaig estar tot el dia, amb un somriure ben ample a la cara.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada