dijous, 2 de desembre de 2010

Córrer

Córrer. Sentir l'aire gèlid que t'acarona la cara fent-se present quan l'arrugues i la sents cruixir. Al davant un punt de llum que danseja tot il·luminant-te fragments de camí, mentre bafarades boiroses et desdibuixen la taca blanca uns instants. Després tornes a enfocar.
Els estels que sobresurten entre tanta foscor, de Venus què dir-ne, un far insultant. I de comparsa una claror difosa dels pobles veïns que s'alça del terra i arriba on ets, mostrant-te la pista que segueixes com una serp platejada. Mai trobaràs la foscor absoluta.
Avui, res t'espanta. Córrer és com embolcallar-te en una bombolla protectora. Ni la nit pregona ni els sons llunyans, ja hi estàs avesat. Corres com a símbol de valentia, malgrat pugui semblar que fuges. Però si fugissis, de res serviria córrer. La por és més veloç.
Als corriols, més ombrívols, les pedres esparses capten la poca claror que existeix, tancat l'espai per arbres que et volen acaronar, i es fan presents, fent-te somiar en un relleu inexistent però assenyalant-te la propera gambada.
A dins del cap estones de tot. A vegades el so del ritme compassat d'unes respiracions que s'alternen amb un cor que batega, altres uns pensaments llunyans que se t'emporten i t'oblides del cos, i aquest, un cop engegat, segueix passa rere passa, sense reclamar atenció. I potser per un so inesperat, potser perquè perds el fil del pensament, tornes de nou i te n'adones del què has avançat mentre no hi eres.
Córrer cada dia una mica més, fins un dia que ja no pararàs de córrer.