Aprenent a cops de bastó

A vegades m'és fàcil d'escriure, d'altres no tant. Hi ha dies que em costa concentrar tot allò que vull dir en un espai limitat i d'altres que amb una idea n'hi ha prou i després em costa més desenvolupar-la.
Avui em sento en un atzucac. D'una banda vull mostrar tota la meva indignació per la sentència del tribunal i els serrells que fa dies que surten, emprenyat perquè com la majoria intueixo el rerefons d'aquesta sentència i de l'altra em veig incapaç de sintetitzar els greuges en poc espai.
La sentència no té res a veure amb el nivell lingüístic dels infants, ni dels drets i deures d'aquests i les seves famílies, ni de la defensa de la llibertat, no.
És una qüestió de dominació i força. És la demostració de la fragilitat d'aquest país enfront de qualsevol que vulgui eliminar els seus trets identitaris i diferencials. Tant hi fa el què vulguem, estem indefensos.
És la darrera mostra de la feblesa de Catalunya enfront d'Espanya, un toc d'atenció per recordar que malgrat que siguem un país, ens creiem que ho som i ho vulguem ser, només ho som perquè ens deixen, perquè volen, ja que tot allò que volem i tenim, ho tenim perquè ens ho dóna l'Estat i sempre de manera temporal, sempre de manera benevolent, ja que en qualsevol moment, per qualsevol motiu, ens poden prendre allò que teníem i sense cap avís.
Podem decidir-ho, votar-ho i manifestar-nos i encara que siguem milions, en aquest país compten més quatre que pensin en espanyol que milers o milions que vulguin en català.
Tenim el què ens deixen tenir, som el què ens deixen ser i el pitjor, és que ho som i ho tenim mentre ens deixen, perquè en el moment de que se'n cansin, en el moment en què vulguin canviar les regles de joc, ho faran sense el nostre consentiment, doncs no els cal. Tenen un pes demogràfic major i unes regles de joc ideades i establertes per ells. Tenen la força en tots els sentits i no els cal la raó, ja que aquesta sovint depèn de la força, sobretot si parlem d'Estats.
Qualsevol realitat que tenim ara, qualsevol certesa que tenim i que ens creiem intocable, ho és perquè ens deixen, perquè de moment no ens ho volen prendre, seria massa tot de cop, però poc a poc, com qui desfulla una margarida, aniran desfullant Catalunya fins a deixar-nos en el no res, en l'os. Vivim en un miratge de llibertat i igualtat.
Podríem protestar a Europa, bramar i cridar des d'aquí, però si no ets dels grans, dels seus, no et senten, no paren l'orella. Entre iguals no s'esbatussen.
L'únic camí és el que es fa en solitari, on decideixes a cada cruïlla cap a on vols anar sense haver de demanar permís, sense haver de pregar perquè mai canviïn d'opinió, l'únic camí possible és la independència.