dijous, 23 de desembre del 2010

Aprenent a cops de bastó

A vegades m'és fàcil d'escriure, d'altres no tant. Hi ha dies que em costa concentrar tot allò que vull dir en un espai limitat i d'altres que amb una idea n'hi ha prou i després em costa més desenvolupar-la.
Avui em sento en un atzucac. D'una banda vull mostrar tota la meva indignació per la sentència del tribunal i els serrells que fa dies que surten, emprenyat perquè com la majoria intueixo el rerefons d'aquesta sentència i de l'altra em veig incapaç de sintetitzar els greuges en poc espai.
La sentència no té res a veure amb el nivell lingüístic dels infants, ni dels drets i deures d'aquests i les seves famílies, ni de la defensa de la llibertat, no.
És una qüestió de dominació i força. És la demostració de la fragilitat d'aquest país enfront de qualsevol que vulgui eliminar els seus trets identitaris i diferencials. Tant hi fa el què vulguem, estem indefensos.
És la darrera mostra de la feblesa de Catalunya enfront d'Espanya, un toc d'atenció per recordar que malgrat que siguem un país, ens creiem que ho som i ho vulguem ser, només ho som perquè ens deixen, perquè volen, ja que tot allò que volem i tenim, ho tenim perquè ens ho dóna l'Estat i sempre de manera temporal, sempre de manera benevolent, ja que en qualsevol moment, per qualsevol motiu, ens poden prendre allò que teníem i sense cap avís.
Podem decidir-ho, votar-ho i manifestar-nos i encara que siguem milions, en aquest país compten més quatre que pensin en espanyol que milers o milions que vulguin en català.
Tenim el què ens deixen tenir, som el què ens deixen ser i el pitjor, és que ho som i ho tenim mentre ens deixen, perquè en el moment de que se'n cansin, en el moment en què vulguin canviar les regles de joc, ho faran sense el nostre consentiment, doncs no els cal. Tenen un pes demogràfic major i unes regles de joc ideades i establertes per ells. Tenen la força en tots els sentits i no els cal la raó, ja que aquesta sovint depèn de la força, sobretot si parlem d'Estats.
Qualsevol realitat que tenim ara, qualsevol certesa que tenim i que ens creiem intocable, ho és perquè ens deixen, perquè de moment no ens ho volen prendre, seria massa tot de cop, però poc a poc, com qui desfulla una margarida, aniran desfullant Catalunya fins a deixar-nos en el no res, en l'os. Vivim en un miratge de llibertat i igualtat.
Podríem protestar a Europa, bramar i cridar des d'aquí, però si no ets dels grans, dels seus, no et senten, no paren l'orella. Entre iguals no s'esbatussen.
L'únic camí és el que es fa en solitari, on decideixes a cada cruïlla cap a on vols anar sense haver de demanar permís, sense haver de pregar perquè mai canviïn d'opinió, l'únic camí possible és la independència.

2 comentaris:

Tinet ha dit...

Sergi, esperava un post com aquest. Com a pare, em sento indignat, tu, a més de pare, ets docent, per tant, imagino que estàs doblement indignat. No conec cap català que no sàpiga parlar castellà i, en canvi, molts "catalans", nascuts aquí i escolaritzats aquí, no parlen català ni el volen parlar. Sempre he intentat entendre i respectar els punts de vista de tots els partits, totes les tendències, i tot i no estar-hi d´acord, sovint entenc el que defensen. Per exemple, puc entendre que el Rivera o la Camacho es vulguin expressar en castellà, ho trobo ridícul (trobaria més coherent que parlessin sempre en castellà que no només uns minuts), però estan en el seu dret. Ara no entenc res. Per què ? Què pretenen ?
Disculpa, Sergi, que gairebé he fet un post en un comentari

L'home que posava paraules als sentiments ha dit...

Tinet, el que pretenen és força clar: deixar clar que tenen la paella pel mànec, que ells estableixen les regles del joc i els límits de la nostra autonomia. No podem anar més enllà pel nostre compte. Si ho fem ens passen la Constitució Espanyola i les sentències del Tribunal Constitucional pels morros. Fins on ara hi havia una certa ambigüitat i possibilitats de negociar allò que no estava explicitat, ara hi ha un fort corrent que pretén concretar quins són els límits d'allò que es pot assolir estatutàriament.
Només podem apel·lar a la fermesa i la unió dels catalans, no deixar-nos trepitjar i defensar allò que considerem just.
Podem explicar-nos i intentar fer pedagogia, però l'experiència demostra que només podem aconseguir alguna cosa quan ens necessiten i els pots agafar per l'entrecuix i pressionar una mica.