Des de casa estant

Trec el cap per la finestra i plou. Un tel d'aigua fina ho amara tot, sense fer soroll, silent. Al terra s'endevinen uns bassals que fa dies que ja no es buiden. Uns bassals que ens parlen de l'aigua caiguda.
I és que avui, és diumenge, sinònim de peresa i a sobre amb fred. Que segueix viu, encara que potser no tant com els darrers dies i el cel, amb aquell color de plom, de cendra lleugera. Queda't a casa, sembla dir-te. A endreçar aquell armari que mil vegades t'has promès buidar per trobar allò que busques o a acabar aquella feina posposada llargament.
Tenim dies però. Avui gaudirem de l'hivern d'abans d'hora. De la tardor hivernenca o de l'hivern tardorenc, tant hi fa.
Cap a Montserrat, que s'intueix però la boira no et deixa veure, hi ha bancs de núvols baixos que s'arrapen al sòl, semblant talment a petits llacs gelats. No seria gens estrany veure-hi cignes dansant, però tampoc ho esperes.
I com una certesa, una fiblada et travessa el cervell i ho dius en veu alta, somiejant. Avui farem poc, s'endevina que parles. Ja ho sabies només alçar-te mandrosament. Volíem i volíem, ens prometíem mil ocupacions, però, on millor que a casa ben calentets sense fer res? Gairebé res?
I així veure passar les hores, acompanyar-les i si es pot, anar-les frenant, no correguessin massa.
Avui, segur que farem poc... i ja serà massa.