dimarts, 19 d’octubre de 2010

Som afortunats

Tinc la sort que des de la classe estant puc veure Montserrat. A l'altra banda del vidre, a tocar. Molt aprop i massa lluny.
I durant el dia, en qualsevol moment la mirada se m'escapa i sempre em sorprèn. I em fa sentir bé, molt bé i molt petit, molt xic.
Qui podria restar impassible al davant de tanta bellesa?
Jo no i en sóc afortunat.
És la meva postal de cada dia i agraït com n'estic, intento transmetre aquesta passió per la natura als infants a la mínima, car tenim l'exemple al davant. I la veiem transformar-se, canviar constantment, mutar-se en mil colors.
Hi ha dies que s'amaga rere una boira espessa com un vel, d'altres només treu el nas rere una cortina de pluja, d'altres en canvi, es mostra ben emblanquinada com si hagués estat empolsinada per un pastisser gegant i sovint,ens regala una silueta orgullosa retallada sobre un fons blau. Ferint el cel, esquinçant l'horitzó, serrant l'espai.
Una muntanya única que es fa mirar, singular, esquerpa, captivadora.
Les formes amb el temps les acabes reconeixent i als noms propis coneguts els canvies per d'altres que t'inventes, que us inventeu com un joc amb els infants i el Cavall Bernat esdevé el dit acusador, la prenyada el bony apedregat i així la vas coneixent, anomenant-la, car posar nom a les coses és el primer pas per arribar a estimar-les. A fer-te-les teves i Montserrat, malgrat ser lluny i aprop alhora, també és meva, és nostra.



Des de l'aula estant...

1 comentari:

Mònica Ciurana Risques ha dit...

Que bonic! No sabia que teníes aquesta vista des de la classe...
Llegir aquest article m'ha fet pensar en la vista que tenia des de la classe de dalt de La Bressola els dos darrers anys... Teníem la "finestra del Canigó", i cada matí quan els alumnes o jo l'obríem intentavem endevinar si aquell dia la muntanya es deixaria veure o no (els dies emboirats no ens deixaven gaudir de la vista). No vam arribar a posar nom a les formes, però ja saps que no són tant evidents com les de Montserrat... Ara que sóc a l'Empordà el Canigó se'm mostra des de l'altra banda i intento veure'l cada dia, de vageds és l'excusa per fer una caminadeta de 5 minuts al vespre... M'he enyorat moltíssim d'aquella finestra, molt. Aquest any, però, tot i que ningú li prendrà el lloc al Canigó, l'escola de Garrigàs em regala cada dia una vista preciosa de la badia de Roses, veig el mar!!!! I els dies de tramuntana se'm fan més simpàtics perquè ens aclareixen el cel i l'aire és tan net que la vista esdevé molt més definida. Te n'enviaré una foto...