Sortir a passejar

Sortim a passejar en bicicleta i ens aturen a mig camí. Pregunten al Berenguer, que amb any i set mesos va a la cadireta del darrera, a on va i li fan broma de com en va de còmode. Tothom li diu coses, tothom diu coses als infants. Després, ens creuem amb una dona que passeja uns gossos i després de deixar-nos-els tocar, ens explica com en són de manyacs.
Ja de nou a la bici fem una aturada a la botiga on, cofoi, rep un tall de pernil, li fan moxaines i li expliquen tot allò que veu. Si ens aturem al forn segur que rebrà un bastonet de pa i mil comentaris afalagadors. Abans de seguir, al bar, que a la tarda és gairebé una cafeteria, parem a prendre un cafè jo, un suc ell i sempre hi ha algú que juga o riu amb ell o li fa repetir un mot.
Disposats a arribar a una granja on hi ha xais i aviram, a una altra on hi ha cabres i cavalls, a una darrera on hi ha vaques o senzillament a voltar, ens enfilem a la bicicleta i emprenem el camí. Som aturats diverses vegades, ens pregunten on anem i un cop els diem on hem decidit anar, ens comenten qualsevol cosa d'aquell animal o tal altre.
Si ens aturem a l'hort ens deixaran tocar de tot i fins i tot, segons qui, no deixarà que marxem amb les mans buides.
Podríem passar per qualsevol lloc i segur que no marxaríem de buit, algun mot cauria, algun comentari, alguna manyagueria.
Sempre passa el mateix, quan vas amb un infant, als pobles si més no, tothom et diu quelcom, a tu i a ell i ambdós marxeu no gaire lluny, les aturades sovintegen i es fa tard, però convençuts que heu passat una tarda de profit.
Com diu aquell proverbi africà, cal tota una tribu per educar a un infant.