Doncs sí, i no fa poc. Ja fa un temps que em varen regalar una màquina Nespresso, aquella on el Clooney salvava la vida gràcies a que s'oblidava quelcom, càpsules de cafè potser? Perquè veient la dificultat de trobar les maleïdes càrregues, acabes pensant que tot ha estat un somni i quan trobes on en venen, dubtes de la quantitat que n'has de comprar i entres i surts mil vegades.
D'entrada ja em va fer pudor a socarrim això de les càpsules. És pràctic, no ho negarem, i net, sí senyor, però evidentment poc ecològic, és clar. Reciclar-ho és complicat, doncs el residu és un fantàstic adob natural recobert d'un embolcall resistent totalment aïllat de l'exterior i de difícil recuperació.
De totes maneres però, la consciència verda se'm calmà quan vaig veure força noies que duien arracades fetes amb dues càpsules aixafades i unides. Personalment no m'agraden, em recorden l'armariet on les guardo, però si n'hi podem donar un nou ús i a elles no els fa angúnia lluir-les, endavant les atxes, que per mi no serà. Només necessitem que cada dona d'aquest món, i home si ho vol, tingui un joc de quatre-centes arracades per fer net.
També sembla que això de vendre el cafè no és el negoci de la Nespresso, no. Ells deuen vendre torradores i el tema cafè deu ser un passatemps.
Molts ja ens estem tornant contrabandistes de càpsules, res de la ruta de la sal o del ferro, la ruta de les càpsules. Buscar, cercar i indagar si algú baixa a una de les grans ciutats on tenen aquelles botigues de disseny - diuen - i després encarregar, com si fossin cartrons de tabac andorrans, piles de càpsules per tenir el rebost ple a un preu d'or, però clar, és modern.
Fa temps, ja fart d'esperar el correu que no tornava amb les càpsules i tement que l'haguessin assaltat, vaig anar a una ferreteria i vaig comprar càrregues per omplir. El lot constava de les tapes, amb adhesiu al voltant per tancar i el recipient de plàstic.
Cofoi, vaig arribar a omplir-ne una, cullereta en mà, després d'haver escampat cafè per tot arreu i d'haver llençat quatre o cinc tapes perquè la pols s'enganxava a l'adhesiu. Però en vaig tenir una a punt. Tot una en mitja hora, quin èxit!
Càpsula en mà, cafetera calenta i somriure dibuixat a la cara tot pensant, senyor Nespresso, ja m'has vist prou, vaig introduir-la a l'orifici i vaig omplir una tassa. La tassa. La meva tassa.
El líquid, el beuratge, el suc del cafè... com ho diria. Era imbevible, repulsiu, ofensiu. Un caldo marronós, insípid i amb submarins negres surant, que em feu venir unes arcades d'allà el més profund.
Dies més tard, veient l'equivocació de l'estratègia, vaig cercar de botiga en botiga, demanant, preguntant a tothom. Primer allà on venien aquelles cafeteres, després a botigues de menjar, més tard als xinesos. Però és clar, si no ho tenen a una botiga de xinesos, o no existeix o no val la pena copiar-ho.
Sense èxit, vaig tornar a casa. De fe que sé que n'existeixen de locals on en venen, jo n'he tingut a les mans, us ho ben dic, però deu ser mig il·legal i només en antres infectes i obscurs, en locals insalubres i foscos, les trobarem. Ja em veig rere una porta reforçada amb espiell generós, on un goril·la esquerp, després de fitar-me de dalt a baix, em deixarà passar a una rebotiga oblidada on podré gaudir escollint els colors que vulgui, tot veient aquell espectacle meravellós.
Per si de cas però, jo ja he tret la pols de la cafetera italiana, la clàssica, fàcil i agraïda orolei que sempre espera allà, ferma i generosa per oferir-nos el cafè de sempre, menys ràpid de fer, un xic més brut de recollir, però apta per a tothom, tot esperant que s'acabi la llei seca.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada