diumenge, 26 de febrer de 2017

Altre cop a una paret


Feia temps que no em calçava uns peus de gat. Malgrat tenir les vies del Cargolaire a sota casa, a tocar, les visitava més per passar-hi corrent que per enfilar-m'hi. De fet, escalar em costa. Ho veig més com una necessitat per quan vas a la muntanya i et trobes un mal pas, que no pas com una finalitat en si mateixa.
Durant un temps hi vaig anar. El Josep m'hi portava. Però patia. Patia molt. No pas per ell, i ara, sinó perquè un servidor, un cop no toca de peus a terra, comença a pensar molt. Massa. Però el desig de fer muntanya és molt fort i serrant les dents he anat fent. Mai saps que t'espera unes passes més enllà.
Avui, anys després, he tornat a baixar al Cargolaire. Amb el Guim, el Pere, el Berenguer i el Robert i de nou, se m'ha despertat aquell estrany cuquet. El que et neguiteja per dins però alhora t'empeny a pujar i tot i que no he fet més que una via, de segon i fàcil, de nou he tingut aquella estranya sensació que sempre he tingut. Una barreja de por, desig, ganes i repte. Vaja, que potser no tornaré a trigar tant a pujar altre cop a una paret, això sí, sempre ben segur.