diumenge, 4 de novembre de 2012

Sobretot és por

Em molesta el tractament que fan els unionistes del debat obert sobre la possible Independència de Catalunya. Bé, debat, debat, és un dir. D'arguments en tenen ben pocs, excepte el de la por i la coacció. Puc entendre i fins i tot compartir que en un principi el terratrèmol sobiranista els va agafar desprevinguts, vaja, com el tema dels filets de plastilina, però després d'uns mesos amb el tema sobre la taula, l'Estat es manté en KO tècnic. No reacciona. No té arguments i si els té no els esgrimeix. Ep, d'arguments diguem-ne raonats, lògics i intel·ligents. Del d'ara no jugo o et prendré la pilota, d'aquests n'hi sobren. Sembla que l'honor i la gràcia d'ésser espanyol està per sobre de tot i per tant, només mostrant la carta magna o l'estanquera, tots els dissidents recobrarem el senderi i tornarem pel bon camí.
Suposo que és el peatge que han de pagar per haver estat durant massa temps un Estat prepotent i poc dialogant. Descobreixen ara, quan els cal més la mà esquerra, que la tenen amputada i que les antigues picors que diuen que es tenen quan s'acaba de perdre un membre, fa temps que han desaparegut i en el seu lloc, instal·lat còmodament, només hi ha una maça barroera que malda per fer passar el clau per la cabota. Ni tan sols un garfi esvelt. No sé si m'enteneu.
El més trist és que queden molts dies fins a les eleccions i l'argumentari espanyol sembla que no variarà. Estan enrocats. També és cert que era previsible. Sempre s'han mantingut per aquests camins. Si marxeu Catalunya es disgregarà, Europa us farà fora, no cobrareu les pensions, els empresaris perdran tots els clients... I així una rera l'altra. I el cant de sirena més que un cant és un esgarip. Una sortida de to.
Ara bé, i les alternatives? Quin futur ens queda si restem en aquest Estat? Només un. L'anihilació com a país. La institucionalització com a nació. Perquè la diferència, la singularitat catalana, la llengua, la cultura, les tradicions, els interessos, la manera d'afrontar-se al món, als problemes, a la vida, tot plegat, els resulta incòmode i apel·len, entre d'altres coses al cost econòmic, que irònicament estem pagant nosaltres. Ara bé, deixant de banda això, algú pot creure's que aquest Estat tindrà cura de Catalunya i més ara que s'està demostrant que una àmplia majoria no se sent partícip d'aquest projecte caduc?
En un estat modern i obert aquests valors es veurien com una riquesa, com una suma als propis, però en un estat ple de complexes, aquesta diferència fa por. Perquè tenen por. Perquè creuen que no tenen res a oferir i un greu complexe d'inferioritat sobre Catalunya els tenalla, i si no fos així, no tindrien por a debatre i si calgués, negociar o seduir els catalans. Però què ens poden oferir pensen? Segurament ho trobarien si deixessin de banda la tossuderia endèmica que els regeix, però les seves pors i mancances els fan actuar acomplexadament i poruga i avui, en comptes d'acostar-nos, ens allunyen encara més.