dimecres, 7 de novembre de 2012

Il·lusions

M'imagino una escola oberta. On el terme comunitat educativa és efectiu, on els pares i les mares poden entrar a l'escola i a l'aula, com els veïns i altres membres de la comunitat, a participar de i en les activitats i aquesta mateixa llibertat i complicitat farà que tothom sumi i no es vegi la seva participació i aportacions com elements de censura. Elements de crítica. L'escola oberta al món, passant primer pel barri o el poble.
M'imagino una escola real. Que col·laborarà a educar els infants. Però no sola, sinó enmig d'una xarxa. Que ajudarà a assolir uns coneixements que res tindran a veure amb la superació d'unes proves o altres. On allò que es treballarà serà útil pels infants i de retruc, per a tothom. Que els dotarà de recursos, d'estratègies, que els obrirà la ment per afrontar els reptes. Res tindrà a veure únicament amb aquells continguts memoritzats i deixats anar com una lletania dolça i soporífera. Els continguts seran també interessants i ajudaran a despertar les inquietuts d'aquests. Es faran preguntes, interrogaran al món. Esdevindran protagonistes del seu aprenentatge.
M'imagino una escola que facilitarà el desenvolupament dels infants. Que serà quelcom engrescador i positiu. Que els ajudarà a créixer i a madurar. Una escola on els infants treballaran en grup, barrejats, deixant de banda la imposició de l'edat, més idònia per apaivagar les pors dels adults que no pas per esdevenir resolutiva pels infants. A baix la dictadura anyal! A on trobem grups tan tancats d'edat? A quins indrets? Només a l'escola. Només aquí s'acota per anys, fent frontera segons la data de naixement. Però és real? Tothom està al mateix nivell maduratiu i evolutiu a la mateixa època? Ben segur que no. Alguns maduren abans, d'altres més tard. Com al cep el raïm grogueja segons la situació; el sol, la humitat o vés a saber perquè, els infants també. I respectar els ritmes és respectar els infants.
M'imagino una escola pels infants, no pels adults. On aquesta es construirà pensant en aquests, no en la tranquil·litat dels grans.
L'escola ha d'avançar. Enrere han de quedar les maneres del segle passat. Enrere la concepció d'una escola estàtica. La vida és moviment i l'escola, com a part primordial d'aquesta, no es pot enrocar en esquemes del passat. Ha d'evolucionar. S'ha de plantejar on vol anar a parar. Perquè l'escola ha de ser pionera en molts camps, però sobretot, en modernitat, entès com a adaptació al moment. Com a motor de canvi. Com a espurna de futur i els mestres n'han de ser la clau. Els capitans invisibles. Però entesos com a part de l'engranatge educatiu, no com a líders indiscutibles. Els veig com el migcampista que ha de donar joc, cedir pilotes i quan convé, fer un pas endavant o enrere. Perquè tots els infants excel·leixen en algun aspecte i això és el que cal trobar i potenciar.
Ara bé, està clar que en un sistema tancat i basat en estructures passades, amb uns coneixements iguals per a tothom, difícilment sortiran a la llum les potencialitats de cadascú si no es cenyeixen a uns paràmetres ben marcats. A unes ordres ben clares.   
M'imagino una escola valenta.