dilluns, 5 de novembre de 2012

El futur que ens espera

D'aquí a uns dies, quan tornaré a ser pare, tornaré a ser un assidu, segurament, dels centres d'atenció primària. I entre visita i visita, mentre esperi que el metge atengui tot el llistat de gent que hi hagi davant meu, intentaré no posar-me nerviós. Aprofitaré per aprendre'm els horaris d'obertura i quan surti a buscar les medecines i senti com el farmacèutic explica al qui tingui al davant, per enèsima vegada, el perquè de l'euro per recepta, aquell impost que es veu que paga tothom, que és català, és clar, somriuré lacònicament. Un altre privilegi de ser de la ceba.
Per sort gaudiré d'uns dies de permís -sé que això no ho pot dir tothom-  i tampoc ho diré massa alt, ja que sé, perquè així m'ho han fet saber, que em donen el permís però ningú em substituirà a la feina les primeres setmanes, bé, sí, els companys. Perquè els nens i les nenes seguiran anant a l'escola i és clar, malgrat em pesi, sé que m'entendran, però també ho patiran. Què hi farem. I quan se'm substitueixi, només serà una part de l'horari, la resta, de regal. Així van ara.
Més endavant, quan em plantegi si ha d'anar a la llar, faré números i pagaré, és clar. Pagaré força. I trinco trinco. Perquè cal treballar i la conciliació, a vegades, és complicada, però no per això s'ajusten els preus de les llars, al contrari, es veu que és un privilegi.
Sé que segurament tindrà l'escolarització assegurada i farà molts amics a l'escola. Moltíssims. Una classe plena a vessar d'amics. L'educació és prioritària, però no indispensable, evident.
A més a més des d'avui aniré fent un raconet, uns petits estalvis per si, Déu no ho vulgui, el dia de demà pretén anar a la universitat i al preu que va... De beques n'hi ha poques, la majoria, si seguim en aquest Estat, són Ebre enllà, per això estalviaré, mai se sap. Potser voldrà veure món i què caram, potser es creu això de l'estudi.
També tinc clar que seguirem fent escapades quan puguem i que aquestes, seran per carreteres secundàries. Qualsevol pren peatges, val més pagar l'impost de carburant de més que la via ràpida de menys.
I és que és irònic. En aquest país cada dos per tres s'alerta de l'envelliment de la població, del descens de la natalitat però el govern que sembla tan preocupat, no mou fitxa al respecte, ans al contrari. Tot són traves.
Per això, quan el dia 25 vagi a votar, tinc clar a qui no votaré. Perquè el govern dels millors, el convergent, no és el meu i potser si hi pensem un xic, és el de pocs. De molt pocs. El meu és un govern que creu en les persones, que prioritza la sanitat i l'educació. Que vetlla pel futur de tots els infants i que vol a més d'un país lliure, un país socialment just.