Ara que per les escletxes de la persiana entra un sol càlid, que brilla amb força tot i que a fora fa un fred viu, en Quirze dorm plàcidament. Arraulit. Sota unes mantes que li garantiran l'escalf i amb l'estómac ple.
Té un son tranquil, sense pesars, que l'acompanya tot el dia i només el deixa per anar a taula, bé, a pit, ja se sap. Potser és perquè no té massa imatges a la retina, ja que fa pocs dies que ha obert uns ulls encara novells. Les úniques que li seran familiars, suposo que per repetitives, seran les d'uns adults pendents d'ell i d'un germà que el visita a tongades, entre la curiositat i la tendresa. Massa quiet pel seu gust. O potser ha donat forma als sons que l'han acompanyat aquests mesos. Qui ho sap.
El cert és que de tant en tant se li escapa un somriure encisador, un esbós de rialla que ens fa desitjar ser l'objecte d'aquella expressió de plaer. Pensant-ho, a la ment em ve un acudit de l'inigualable Quino, tot podria ser.
Ara, en aquestes primeres passes, somiïn en color o en blanc i negre, sembla que ens diguin constantment que són a les nostres mans. Amb la mirada, amb l'arrauliment en que som rebuts en prendre'ls amb cura o amb el son confiat. I és que en som responsables. Però malgrat no volem malmetre aquesta confiança, aquest deixar-se anar, sabem que amb els anys s'anirà perdent. El temps posa les coses a lloc, no necessàriament al seu lloc. Ara confien al màxim i entre tots, sense voler, anirem fent que poc a poc s'esquerdi aquesta confiança i feina hi haurà per retornar-la ni que només sigui a l'ombra del que ara és. De moment però, dorm tranquil. Amb ambdós ulls ben tancats i panxa enlaire. Aprofitem-ho doncs.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada