Una ferida mal tancada

Que fàcil és pagar amb els diners d'altri. Sobretot estendre xecs en blanc. Potser aquest és un dels grans problemes de les administracions. Els diners jugats són prestats i per això se'n van fàcilment. Entenc que a vegades la impersonalitat dels diners de l'administració fa que es tiri pel dret i per tant crec que hi hauria d'haver a més d'una estricta ètica que regís tots els compromisos, un control tirànic i ferreny de totes les despeses.
Fa poc, a Calders, es va tancar un procés judicial. Un procés llarg i feixuc. Un procés que feia anys que durava i que al final, amb una provisionalitat definitiva, s'ha tancat a favor d'un particular. I dic provisionalitat definitiva perquè malgrat haver-hi més camí per recórrer en l'obscur món legal per tal de no acatar una sentència que a priori sembla injusta, s'ha decidit deixar-ho córrer. Per comoditat. Per desídia. O bé per tal de tancar una porta oberta que incomode massa, no ho sé.
No entraré en detalls. El temps anirà posant les coses al seu lloc, però a partir d'avui o d'ahir o de fa una setmana, no sé ben bé quan, Calders ha hipotecat els ingressos de la Diputació per als propers anys per una sentència més que dubtosa. Hi ha indicadors que ens fan creure que no tots els documents es varen presentar, que s'ha jugat de manera poc clara i sobretot, que l'elecció d'un bufets d'advocats contrastats en contra dels d'ofici, ha fet inclinar la balança davant de dubtes més que raonables. Però l'alternativa era lluitar. Revoltar-se. Enfrontar-se. Desacatar, potser i allargar un procés molest.
Ara bé, les ganes de tancar fronts per part dels responsables actuals, a més del voler quedar bé amb la part contrària, veïns de cap de setmana però de genètica calderina -segons paraules d'un dels artífexs de l'acord-, han fet que es tanqués una batalla judicial de manera precipitada i equivocada. Abans de pagar crec que es podien haver pres moltes decisions, sobretot si es tenia clar que la demanda era poc consistent. I remetent-me al que deia a l'inici, si els diners fossin dels que tan alegrement els han cedit, potser la batalla presentada seria una altra.
En fi, cadascú allà amb la seva consciència. Llàstima!