divendres, 15 de juliol del 2011

Set s-ous!

Ja hi tornem a ser i jo que em pensava que s'havien calmat. Però no, altre cop els funcionaris a pagar per la crisis, però és clar, què pot fer la Generalitat?
D'entrada té pocs ingressos d'impostos i els que té, els rebaixa, per exemple successions. Després, el camí que potser resoldria part dels problemes, pacte fiscal, concert econòmic o independència, els fa por. Cal ser valent per enfrontar-se a segons qui, per tant, l'únic lloc on poden retallar, altre cop, és amb els funcionaris. Són presa fàcil. A més a més està ben vist, tibem de tòpics i la gent ho aplaudirà. Que si estan tres hores amb l'entrepà rascant-se els picarols, que si surten de la feina abans d'entrar-hi... però a la meva feina, plena de funcionaris, no els sé veure. D'acord, com a tot arreu n'hi ha que potser no treballen de la millor manera, que no assoleixen objectius, però us asseguro que ara em costaria dir-ne noms, no els sé veure. Si algú del meu entorn no treballa eficientment no és per deixadesa, mala fe o cara dura, més aviat és per ignorància o ineptitud i aquests, que ja dic que em costaria assenyalar, són culpa de l'administració si és que hi són, però els serveixen per estigmatitzar el col·lectiu. Amb un control d'accés més ferreny o fins i tot amb un seguiment més productiu, uns estudis més dignes o unes compensacions millors, potser s'acabaria amb aquests quatre i es tindrien els millors. Però tampoc defugim el problema.
El veritable problema també és que sota el pretext de feina assegurada, tot hi cap. A partir d'aquesta premissa tot se'ls pot denegar. Sou, horari, incentius. Ara bé, els que s'han enriquit donant diners per sobre del valor real, els que sense cap preparació han guanyat més que qualsevol que ha invertit part de la seva joventut a formar-se o bé els que han especulat, tots aquests són més dignes que un funcionari. Poden haver guanyat més i ningú no s'ha escandalitzat. Són atrevits, quins nassos! Però darrera jo hi veig enveja. El funcionariat és una feina a la comunitat on a canvi d'una estabilitat es renuncia a uns guanys majors, a una promoció econòmica i personal superior i a molts més que fan que en època econòmicament estable, pocs vulguin ser-ne. Després, en èpoques més fosques, quan la feina trontolla i el que guanyava més sense preparació no ha estalviat, quan el banquer que donava per poder esprémer s'ha quedat sec o quan l'empresari troba que els guanys li baixen o l'especulador perd, després ataquem els funcionaris. La culpa és d'ells. No de l'avarícia dels altres o la mala gestió feta.
Ataquem funcionaris i d'aquesta manera desviem els culpables reals.
Les empreses es deslocalitzen, fan expedients quan els guanys, i dic guanys , baixen, els càrrecs de confiança cobren igual, els bancs reben ajuts... Però la culpa és dels funcionaris.
Però si era l'única despesa previsible? Si no se'ns ha apujat el sou des de fa temps, al contrari, se'ns va abaixar. Però ja ho diuen, qui té un funcionari, té un tresor. Culpa d'ells és tot.