dijous, 3 de setembre de 2015

Obrim-nos. Ajudem! Fem quelcom.

Que n'és de fàcil viure aquí. Que n'és d'agraït ser europeu. Podem veure el dolor dels altres i solidaritzar-nos. Tenim aquesta sort. Podem sentir empatia. Podem commoure'ns. I tot, perquè la cigonya, aquell ocell capriciós de vol enigmàtic, ens deixà caure en aquest racó de món. Just aquí. Ni uns quilòmetres més amunt, ni uns quilòmetres més avall. I ens sentim afortunats, alguns. Altres, es creuen amb drets. Una versió més primitiva del dret de conquesta. Sense fer res, ja partim de més. De molt més. Una trampa al joc de la vida. Som jugadors de pòquer amb les cartes marcades i excepte algun rampell per alguna imatge que ens commou, fem la nostra vida mirant endavant, sense preocupar-nos del que passa a d'altres. Som cínics per naturalesa. Maleïm el govern que res no fa, ja sigui l'europeu, l'espanyol o el català i ens creiem que amb aquesta mostra de ràbia saldem el compte que tenim amb els més desafortunats. Jo també. Sóc com tothom. Faig la meva vida i em commoc més o menys, però no prou per fer el pas. Bé, no... fins ara.
Sé que el detonant és una imatge, que n'hi ha milers de més crues i més ferotges, però la nostra ment reacciona a certs estímuls, d'altres, per repetitius, no menys dolorosos, no ens afecten tant i ens sentim immunitzats i només sacsegem el cap, ens entristim i poca cosa més. Què hi podem fer, blasmem compungits. Col·laborar en una ONG? I tant. Ja sigui amb aportacions, col·laborant o fent difusió. Però sempre és poc. Sempre és massa poc.
M'agradaria tenir, m'agradaria ser... i d'aquesta manera passen els dies, les imatges i res no fem, perquè és cert, poc podem fer els individus. Poc. Però alguna cosa, per petita que sigui ja serà molt. Serà un gest. El gest. Perquè hem de fer un gest per mostrar la nostra humanitat. No podem restar impassibles al dolor que ens envolta. Estic d'acord que les imatges poden ser triades per commoure, poden ser preparades per fiblar-nos el cor, però el que és primordial, és que aquestes existeixen i per tant, el patiment hi és.
Voldria que la meva societat més propera s'alcés. Fes el gest. Perquè els infants que hi són, vegin un model d'adults compromesos, solidaris de debò, respectuosos i amb sentiments. Agraïts de tenir el que es té. Tornant part de la riquesa que posseïm. Voldria que el meu poble, amb els dirigents com a vocals, s'oferís per acollir refugiats, perquè el que tenim, el que posseïm, és només un préstec i  potser compartint-ho, esdevindrem justos, esdevindrem humans. Però no ho veieu com qui s'espolsa les puces, com qui -ho fem sovint- passa el problema a l'administració, no pas. Voldria que l'administració propera, representant-me, obrís les portes del nostre poble a un poble desgraciat, a un poble esporuguit i alhora em demanés, i ara, m'empenyés a col·laborar de la manera que fos. Perquè cal una empenta. Cal que ens desvetllem i allarguem la mà a qui pateix. Cal que fem alguna cosa, no com un gest de solidaritat o un favor, sinó com una obligació, com un deute que tenim amb l'atzar o bé el destí, i jo hi seré. Perquè és de dret. Perquè a vegades cal dir prou.