Algú que conec, se'n fum de tanta coreografia i organització, riu i ridiculitza aquesta mania que tenim de reclamar la independència tot ballant al compàs d'un txa-txa-txà, però alhora, no se'n perd ni una, perquè tots o gairebé tots, si no som fans de la faràndula, avorrim haver de fer segons quins numerets per fer-nos visibles, talment el ca que per aconseguir la moixaina s'estira a terra i mou la cua, però és clar, tenim il·lusió i esperança. Creiem que ens en sortirem. L'objectiu, l'anhel, és superior al sentit del ridícul i la il·lusió i les esperances d'aconseguir un futur millor, fa que acceptem el joc i participem amb alegria. Semblem el nen que ja sap que no existeixen els reis però que alhora, la nit de reis, se'n va a dormir d'hora i amb un rau rau a la panxa espera l'endemà al matí. La diferència és que nosaltres, a més de fer-nos veure el dia 11 a tot el món com un poble il·lusionat, imaginatiu, organitzat i tossut, tenim el dia 27 i podrem demostrar que no només sabem fer números estrambòtics, sinó que a més, votem en clau de país, tot refermant la voluntat d'esdevenir sobirans i amos del nostre destí, sent els veritables reis de casa.
El dia 11 tornarem a sortir al carrer. Farem un xou mediàtic, visualment harmònic i bell. Hi serem per visualitzar la força del procés, per, com aquell nen que per aprendre les quantitats necessita de les perles al costat del dígit per fer-se una idea de la magnitud del nombre, donar visibilitat a la força del procés, pel dia 27, traslladar-ho a les urnes i cridar ben fort i ben alt, que els catalans som una nació que vol regir el seu destí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada