dimecres, 4 d’agost de 2010

El riu Gallinas i molts més

Fa uns anys, força, vàrem anar al Perú. Anàrem per lliure, només bitllets d'avió i moltes ganes de conèixer indrets.
Ja cap al final del viatge, vàrem anar a parar via La Merced a Puerto Bermúdez. D'entrada volíem anar a Iquitos, per tal de poder veure l'Amazones, però veient que no teníem temps i que també ens interessava anar a la Selva, ens decidírem per aquesta opció, més a prop de Lima on preníem l'avió de tornada.
És un petit poble situat a l'est, entre la Reserva Natural de Yanachaga i la Comunal El Sira, a peu del riu Pichis. Allà vàrem conèixer en Walter - em sembla que es deia així - i un altre noi, un metge i el seu ajudant que es dedicaven a visitar els poblats indígenes per tal de veure si als dispensaris tenien cura del material mèdic que els havien cedit. Pujaven riu amunt en barca i a cada poblat miraven si hi havia les condicions idònies per al manteniment dels fàrmacs i en cas contrari, els avisaven fins a poder arribar a sancionar-los. Xerrant, xerrant, ens convidaren a anar l'endemà amb ells. Ens digueren que anirien a un poblat, a uns quants quilòmetres riu amunt i que després de la visita, tornarien a baixar a Puerto Bermúdez. Les ganes de conèixer el país i la confiança que ens despertaren, ens animaren a acceptar-ho. Així doncs, l'endemà a la tarda, tots quatre estàvem amb salvavides i un gran somriure a una canoa amb motor navegant pel riu Pichis. D'ells només coneixíem el què ens havien explicat, de l'indret, res en absolut.
Passàrem per diferents llocs habitats, en un d'ells ens avisaren de no mirar gaire, es veu que era la casa d'un traficant i si veia que miràvem massa, es pensaria que érem policies i ens dispararia. Era una illeta al riu, ben cuidada i fortificada i lògicament no mirarem... gaire. Hores després, a l'arribada al poblat ens el trobarem desert i visitàrem el dispensari. Tenien els medicaments fora de la nevera i no es veia a ningú que en tingués cura. La realitat era que s'intentava modernitzar aquell poblat sense tenir en compte el seu tarannà i per això, costava de fer entendre el perquè de determinades obligacions.


Dispensari del poblat indígena.

De tornada estàvem cofois de l'aventura que acabàvem de passar. I és clar, quan visites altres països busques això, busques aventures per després recordar-te'n d'aquell indret i poder-ho explicar ben orgullós, sense ser massa conscient dels perills que pot comportar, deixant-te anar per un moment sense ser conscient que potser després te'n penediràs. Tot i això per a nosaltres no va ser el cas.
No fa gaire hi ha hagut un accident al riu Gallinas. Malauradament han mort persones i segur que condemnaran al guia, com també al propietari de la barca. Ara bé, potser hauríem de tenir en compte que quan visitem certs països lluny d'Europa, la vella Europa, deixem enrere moltes coses, no només la família i els amics.
Aquí tenim uns protocols de seguretat estrictes, ben estudiats i vigilats, però a d'altres països, aquests protocols encara no hi són. Tenen una altra manera de funcionar i potser és això el què ens atrau. Potser per això marxem de tant en tant.
Busquem l'emoció de navegar riu amunt sense veure milers d'embarcacions o pobles, amb contacte real amb la natura i sense una ruta pautada i estudiada. Volem l'autenticitat d'un país, tornar a l'estat verge, però quan hi ha un problema, quan quelcom es torça, agafem el codi d'actuació europeu. Volem aleshores mesurar les responsabilitats des d'un punt de vista europeu.
I és clar que el guia es deuria equivocar i és clar que l'amo de la barca també, però allà es funciona diferent. Funciona a través de la paraula i del compromís. Si vols quelcom, ho parlem i arribem a un acord verbal. Res de contractes, res de signatures. A més a més segurament mai havia passat res, mai hi havia hagut cap problema, però arriba un dia en què hi ha un error fatal i aleshores, agafem el nostre bagatge normativista i ens oblidem del què buscàvem i del què hi havia allà i volem que de cop i volta tot un país tingui unes mesures de seguretat i un tarannà com el nostre, quan la visita que hi fèiem era per buscar una cosa diferent. Volem transformar un país en una còpia del nostre i exigim responsabilitats sense reconèixer que el risc és el què ens atreia.
Ara condemnaran al guia i condemnaran a l'amo de la barca, però lluny de ser la resposta, serà un pedaç a un problema, ja que no deixen de ser dos personatges que deuen maldar per sobreviure i segurament, feien el què havien fet tota la vida, pujar riu amunt i baixar, segons el què demanés el client. Un client afamat d'experiències i emocions, confiat i potser mal informat. I a les notícies tothom s'afanyarà a atacar a aquells dos personatges i tothom parlarà de la irresponsabilitat i manca de professionalitat d'aquests, i el primer de tots el seu estat, car el turisme és una font important d'ingressos, però potser i només potser, només seran els caps de turc per tal de no reconèixer la realitat d'un país, del seu funcionament i molts desitjarem i pensarem i que duri el seu tarannà, tot i compartir el dolor pels desapareguts.

1 comentari:

Anònim ha dit...

trobo doncs que no et deus haver informat gaire be del que va pasar, ja que ells van saltar de la barca sense dir res i deixant-los alla i que s'espavilin...i que tampoc els hi van explicar ben be com seria la ruta que farien realment, ja que ells no sabien que haurien de creuar el riu aquest abans... abans d'opinar informat be pq com tu has dit hi ha una familia i amics...