diumenge, 15 d’agost de 2010

La porta del cel, emboirada.

Aquest cap de setmana he anat amb el Robert a fer la Porta del Cel. És un recorregut circular, d'uns 65 quilòmetres i 11.000 metres de desnivell acumulat. Hi ha vàries modalitats, des de menys de 24 hores fins a travessa.
Nosaltres vàrem escollir la de menys de 36 hores, ja que aquesta et permet fer una pausa per a dormir.
La sortida és obligada des de Graus, a sobre de Tavascan, on hi ha un càmping on estan d'allò més cofois de pertànyer al recorregut i fer quatre calerons.


Pujant al Pic de Certascan

Sortírem el dissabte a les 5 del matí i començàrem a caminar cap al refugi de Certascan, tot i que abans calia pujar al Pic de Certascan ( 2.852 m. ) a fitxar. És un recorregut bàsicament de pujada, el primer tram per un bosc espès i ja a certa alçada, aquest deixa pas al paisatge pelat d'alta muntanya amb aigua brollant arreu. El guarda del refugi és un personatge molt agradable i atent. És d'aquells que es veu que en sap de la muntanya, només dir-li el què havíem trigat fins allà, ja ens va dir el què tardaríem a fer el recorregut i ho anà encertant força. També ens avisà que amb la boira que hi havia allà, a l'Arieja, de camí al refugi de Pinet, suposava que ho trobaríem molt malament i de nou l'encertà
A més a més, allà es veu que els caçadors gavatxos, com que no els agraden els excursionistes perquè els espanten el bestiar, treuen i esborren les marques. Per tant, tenint en compte que els camins no són gaire fresats, ens recomanà fiar-nos de l'altímetre i del mapa.
Ja d'entrada ens equivocàrem de vessant i després de remuntar una tartera ens adonàrem, quan la boira va desaparèixer un instant, que havíem errat el coll. Així doncs, vàrem desfer el camí fins a trobar el camí bo. El pitjor potser, fou després de la Pointe de Recos, sense gens de visibilitat ni rastre de camí i una boira que s'espessia com un vel. Uns excursionistes que anaven en direcció contrària ens animaren dient-nos que mai trobaríem el refugi sense Gps.
Ara, el vàrem trobar, no sense però perdre'ns i voltar força, mantenint l'alçada i anar provant hipotètics corriols. Cap a les quatre, amb boira tancada, arribàrem al refugi, on els confirmàrem que ens hi quedaríem. Tal com estava era força difícil pujar a la Pica d'Estats ( 3.143 m. ) i baixar fins a la Vall Ferrera en poques hores.


La Pica d'Estats, emboirada i gebrada.

Xops i un xic empipats amb el temps que ens acompanyava, vàrem fer nit per l'endemà intentar acabar el recorregut.
De bon matí, de nou a les 5, sortírem del refugi i de bell nou la boira ens acompanyà, només un lapse de temps, entre els 2.600 m i el coll del Sotllo, vàrem estar sense el seu embolcall, però la resta fins al cim, tot tapat.
I és que a vegades semblem titelles a mercè de la natura, que fa i desfà per pur plaer i de sobte, quan et penses que estàs perdut, quan no veus cap fita i et desesperes, es destapa un moment i trobes la següent marca o et mostra que t'equivoques de camí per després, quan vas veient que s'està esvaint i t'il·lusiones follament, es tanca de nou cobrint-ho tot amb el mantell blanc i et deixar amb un pam de nas. Aleshores, com un autòmat intentes recordar els coneixements de muntanya, allò que aprengueres de llegir mapes i busques alguna referència, ja sigui un rierol llunyà que sents davallar, ja sigui una paret que t'apareix de sobte al davant i li atorgues una posició al plànol i respires tranquil, sabedor que vas en la bona direcció... de moment.
I de baixada, una baixada que ja fèiem esperonats creient-nos deixar enrere la maleïda boira, arribà un moment que un peu mal col·locat em causà una fiblada de dolor, un mal moviment que em féu recordar les hores caminades i l'esforç realitzat.
L'objectiu inicial de fer tot el recorregut es començà a allunyar i poc a poc anà prenent força la idea d'arribar senzillament al refugi de la Vall Ferrera i esmorzar. Després, ja decidiríem. La nit abans havíem d'haver-hi anat a dormir, a sopar i a esmorzar, però per la boira no hi arribàrem i pensàrem, ja que havíem pagat, que potser ens donarien l'esmorzar.
Ara bé, a l'arribada res de res. Ni guarda ni ningú per marcar la tarja del recorregut ni altres excursionistes. Un refugi desèrtic. Ni tan sols havien deixat el marcador a fora per si arribava algú que fes la Porta el Cel. Vaja, una manca d'organització poc organitzada.
Des d'allà, veient que els genolls patien i que la boira persistia, vàrem decidir anar a peu fins a Àreu i després tornar com poguéssim a Graus. Al final un cotxe ens portà a Llavorsí i des d'allà un taxi fins a l'inici.
L'experiència, si bé ha estat millor que el cop que vaig anar a fer els Cavalls al Vent, aquell cop que tenia la sensació que només corria i no veia res, ara, malgrat la boira m'ho he passat molt bé. L'alta muntanya m'atrau i tot i que rondino per la boira, pels peus xops i freds i per la manca de senyalització d'un tram, irònicament tot això és el què n'espero de l'alta muntanya i segurament l'únic problema és que ho volíem fer en dos dies ( 36 h. ). L'únic i veritable problema. Sense límit de dies pots fer moltes versions, improvisar, pujar altres cims, anar a altres valls o canviar recorreguts, però la obligatorietat del recorregut ens manava i ens obligava a seguir camins que potser, sense aquesta obligació, no hauríem fet.
Una de les gràcies també, és que hi ha poca gent i no m'estranya veient com està organitzat. Excepte Certascan, on em trec el barret, als altres llocs encara els falta per poder organitzar quelcom de semblant amb garanties. Ara, segons la meva impressió, és clar.