Perdem un llençol a cada bugada

Des de fa uns mesos m'he afeccionant a la bicicleta. La de muntanya i trec la llengua mentre esbufego rere els de Calders bike i intento anar-los seguint i no fer-los esperar massa a les sortides que fan. És un grup força heterogeni i si una cosa hi ha en comú, és el gran coneixement que tenen de la comarca i l'estima que li professen.Coneixen els senders, els corriols , les pistes i els atalls. Arreu saben on trobaran un mas, una font o bé una cruïlla des d'on es pot veure tal lloc o anar a tal altre. Amb ells estic descobrint molts indrets dels encontorns que a peu difícilment veuria i malgrat que encara pateixo d'amor pel trescar, he de reconèixer que enganxa. Que és addictiu.
Amb ells també he anat confirmant el què fa temps que sabia, que hi ha un munt de masos que abandonats a la seva sort van desapareixent, van esfondrant-se i amb ells, un bocí important de la nostra història.Hem passat per llocs on només queda alguna paret dreta i s'intueix allò que es perd. Allò que tots perdem. Com a Serramalera, on entre quatre parets mig esfondrades, encara es poden veure les tines recobertes de ceràmica però que aviat desapareixeran. I és de les coses que dol, de les coses que em fan més ràbia. Deixar perdre uns indrets tan especials.

La Païssa dels Planella on es veu la Torre defensiva i el Mas de Serramalera.

És com la Païssa dels Planella, allà a baix a Monistrol. De xic hi anava de colònies i potser era una manera de mantenir-ho dret. Ara bé, des de fa anys no s'hi pot anar i si bé els voltants són un espai on es crien cavalls, la casa esdevé fantasma i l'era, abans indret de reunió i treball, ara és un bardissar infranquejable.
Fins fa quatre dies no n'he sabut gaire res de la seva història, del seu valor, tenia només un valor afectiu, però buscant, he trobat que és un mas del qual ja se'n parlava al segle XI, batlles del senyor feudal de Calders. Encara conserva la torre defensiva, però la manca de treballs de manteniment fa témer el pitjor.

Tina de Serramalera

I segurament a la llarga haurem d'anar a museus com el dels Cloisters per veure el nostre passat i ens queixarem, cridarem al cel, però veient la cura que tenim del nostre patrimoni, no sé si és millor que es conservi almenys a algun lloc.