Cuní amb patates

L'ós panda, el koala entranyable, agradós i afable, si més no a primera vista, se m'ha tornat repulsiu. Abans, aquella flonjor que desprèn, aquella mirada miop, podia entendrir, fins i tot apropar, però amb el temps, la mirada ha esdevingut inquisitiva i la flonjor, desmanegament llunyà. És el què passa quan t'habitues a un tarannà i desapareix la capa inicial. Veus l'interior, cargol llefiscós.
D'entrada un comentari podia ser àcid, un incís càustic, però l'excés d'ambdós, llautó com és, l'ha rovellat.
Ja feia temps que m'ho ensumava, feia temps que me n'adonava que el seu tarannà era més de llepar-se el musell i baixar als bassals per emmirallar-se que escoltar la natura, que buscar l'arbre ideal. Fixeu-vos sinó amb l'ego que el precedeix. Abans d'arribar, ja al primer mot, parla de forma imperativa i autoritària, exigint i censurant, impel·lint i criticant. Qui es pot permetre aquesta educació estruncada? Doncs aquells que es creuen millors, que es veuen més formosos, capaç d'atacar col·laboradors, de fer callar companys. Pobres secundaris.
Però tornant al mestre i deixant els seus acòlits, es veu que és d'aquells que s'escolta, d'aquells que se sap escoltat i per tant, quan parla, és dels que es para més atenció. Dels que saps que un cop acabis la frase, per interessant que sigui, ell et respondrà amb quelcom totalment deslligat però referent a ell. Vaja, que si parles de naps, ell et parla de les seves cols, de les seves grans i formoses cols, que a sobre li treuen bones notes.
Potser per això li ha esclatat als morros. Per excés. Per embafador. No sense avís però, ja s'ho veia, sinó de què aniria disfressat amb pedanteria a un programa familiar. Es veu que va voler ser papallona en un món de flors, però encara segueix sent el capoll, o estant-hi, que sempre em confonc.
L'altre dia en una entrevista volia ser de nou el protagonista. Atacant, parlant de naps quan tothom hi veia cols i volia saber-ne de cols. Però obtús i massa preocupat per escoltar-se, desviava la conversa cap on ell volia, per crear polèmica, només per fer-se el paó, per inflar-se amb uns arguments suats i absurds. Ara, no se'n va sortir. En Joan Pere el va farcir per posar-lo al forn. Un forn industrial, és clar.
Després d'allò però, potser és l'hora de pensar a jubilar-se. Les vacances les té més que merescudes i nosaltres sobradament. Cal que deixi pas a la jovenalla, que segueixi voltant pels paisatges de Catalunya amb barret si cal, però sol, que ja n'hem tingut prou.
Sí, home Cuní, agafa't un segle sabàtic, parla amb les ostres que elles t'escoltaran amb la boca oberta i et riuran les ocurrències. I a aquells que fan coses, que treballen pel país, deixa'ls fer i escolta'ls que potser aprendràs quelcom, potser un xic de modèstia.