divendres, 16 d’octubre de 2009

Si vols sal, vine al Bages.

Fa uns dies vaig anar a una xerrada sobre la salinització de les conques del Llobregat i del Cardener. Segons explicaren, els responsables d'aquesta progressiva salinització són les diferents muntanyes de runam salí al llarg de les lleres d'aquests rius.
De la banda del Cardener, el runam de Súria i el de Cardona, de la banda del Llobregat, el Cogulló i Vilafruns, o el què és el mateix, els de Sallent.
Fàcil de veure. Si pugeu en cotxe cap a la Cerdanya passareu, a l'alçada de Sallent, pel costat d'una muntanya blanca que es veu des de tota la comarca, de clorur sòdic, vaja, sal comuna. És el què han extret de les mines amb els anys per arribar al què els interessa, al potàssic.
El problema és que aquestes muntanyes amb la pluja es dissolen i poc a poc es filtren terra endins i van a parar, després de diferents camins, als rius que les toquen i als camps dels voltants, a més de les aigües freàtiques que abasten les diferents fonts de la comarca.
Si agafem aigua a l'alçada de Balsareny, que és on l'agafa la Sèquia per abastar Manresa i la comparem amb la de Sant Vicenç de Castellet, que la capta al riu, veurem que el grau de salinització és creixent, ja que a partir de la Sèquia anirà passant per les diferents muntanyes de runam, i al final aquesta és equiparable a l'aigua del mar.
La qüestió però, és que l'empresa explotadora, Iberpotash, hauria de fer quelcom per evitar-ho, ja fos cobrint amb una capa de terra el runam i després plantant-hi vegetació per evitar la dissolució amb les pluges o bé tornant el runam a dins les galeries com bé fa a les explotacions que té a Alemanya. Però és clar, aquí la normativa és més laxa.
Fixeu-vos que la fiança que paga l'empresa per tal de deixar l'entorn com estava un cop acabada l'explotació, no arriba al milió d'euros, mentre que la Generalitat ja n'hi ha destinat 9 per restaurar el més petit dels runams, el de Vilafruns. Fent quatre números es veu que li sortirà més a compte perdre la fiança que invertir en la restauració, que d'altra banda no li aportarà cap benefici.
Curiosament la fiança va passar de 5 milions d'euros a menys d'un milió a partir d'una resolució de la Conselleria de Medi Ambient. I tot i que no compleixen normatives ambientals, se'ls dóna el permís per augmentar la superfície d'explotació, malgrat la forta oposició que desperta.
Els més perjudicats per aquesta salinització però, a més dels habitants dels encontorns, que veuen com no poden conrear per l'excés de sal als camps i les captacions d'aigua de reg , seran els habitants de l'àrea metropolitana, ja que aquesta aigua, rica en sal, és la que es destina al consum humà després de tractar-la. Ara bé, amb tractaments força agressius per a l'aigua.
Penseu que amb potabilitzadores com la d'Abrera es pretén tapar el problema i no atacar-lo d'arrel, però no deixen de ser pegats i alhora fer la feina que hauria de fer l'empresa. Ells embruten, en treuen benefici mentre la restauració dels indrets i la potabilització de l'aigua malmesa per ells, recau en la Generalitat, o dit d'una altra manera, recau en tots nosaltres.
A més, altres estudis apunten al nombre significatiu de càncers de bufeta a causa de la cloració que cal fer a l'aigua per tractar-la per disminuir-ne la salinització.
És a dir, cornuts i pagar el beure.