dijous, 22 d’octubre de 2009

Dolces tradicions


Els dies en què la cantonada era buida queden enrera. Lluny queda el dia quan decidires canviar el recorregut. Com si fos el més habitual, t'has acostumat a allargar la passejada fins a casa, just per passar per allà, per satisfer el teu petit plaer.
Ben abrigat, enfundat en una jaqueta càlida traient només el nas per sota de nombroses capes de roba, vas buscant aquella flaire abans de veure'n la fumarada. El nas, roig i fred d'on sol penjar una candela que t'acompanyarà fins a les calors primaverenques, descobrirà l'aroma familiar malgrat la incipient manca de sensibilitat i un cop trobat, un cop reconegut, l'anirà seguint amb delit fins a l'origen.
Aleshores, al rostre un lleu somriure et precedirà. Un somriure triomfal, ja que esperant-te com cada dia, veus la castanyera atiant un foc vigorós tot fent saltar guspires càlides cap al cel fred. Està abrigada amb roba de colors apagats, colors tardorencs, tot torrant castanyes sense presses. A poc a poc, a consciència, remenant el caliu amb saviesa.
A una banda unes poques paperines ja fetes, plegades curosament amb uns diaris de notícies ara velles i a l'altra les castanyes amb el tall reglamentari esperant el torn. Sempre a punt per a una aglomeració que mai es produirà, sempre però amb les paperines justes per a repartir.
Avui però, no n'agafaràs la mateixa quantitat de sempre. A la paperina habitual n'hi afegiràs unes quantes més i malgrat que són per quan arribis a casa, per quan en el caliu de la llar celebreu la Castanyada, no te'n podràs estar d'obrir-ne una, tot deixant les altres oblidades en una butxaca de l'abric.
Mecànicament, car és un acte que ha esdevingut mecànic, malgrat la seva exquisidesa, aniràs pelant les castanyes una a una, bufant les restes de cendra de sobre i menjant-les tot assaborint-les. És un dels teus moments. Notar la textura, fruir del sabor, deixar la ment en blanc, concentrar-se en la seva dolçor.
Poc després, quan arribes a casa i bateges les castanyes amb un glop de moscatell, servit això sí en un got petit, ja que és preferible la repetició de l'acció al deixar un cul al got, estens un diari a sobre la taula, a punt per a la vetllada.
Més tard, amb una taula plena d'amics i una pila de pells de castanya al mig del diari, entre converses que s'encadenen i riures que s'encomanen, l'ambient s'anirà endolcint, gràcies a unes castanyes gustoses i un moscatell seductor.
I un cop s'acabi la nit, un cop l'adéu s'esdevingui, la vetllada passarà al bagul dels records, però dels record que es senten, dels records que es noten, ja que la festa de la Castanyada sempre és igual, però sempre obre una porta dolça de records i sensacions.

1 comentari:

Lali ha dit...

VA que ja s'acosta! Potser la farem amb màniga curta i menjarem gelat de castanya...però ja hi som!