dilluns, 19 d’octubre de 2009

Cavalls del Vent


Fa una setmana vaig anar a fer els Cavalls del Vent amb el Carles. És una caminada circular de 97 Km que volta la Tossa d'Alp, el Cadí i el Pedraforca, no pels cims, és clar, sinó de refugi en refugi passant per colls i valls, movent-se sempre entre els 1200 i els 2800 metres d'alçada.
La veritat és que el recorregut és molt bonic i variat, anant gairebé sempre per corriols frondosos excepte algun tram de pista.
A més a més les vistes són impressionants, sent un bon mirador des d'on es domina gran part del territori català.
Nosaltres vàrem veure sortir el sol des de la Tossa d'Alp, veient al sud el Principat cobert per un mantell de boira, mentre una franja ataronjada es dibuixava a l'est en totes les seves gradacions possibles. Una d'aquelles imatges per recordar, a més de les ràfegues de vent impetuoses que ens feien anar de gairell.
Varen ser hores i hores caminant de pujada i corrent o anant a pas ràpid a la baixada o al pla, és a dir, el què hauríem fet en una cursa. I la veritat és que mai havia fet un recorregut tan llarg amb aquesta idea i un cop provat, un cop vistes les sensacions, segurament no en faré gaires més.
Ep! Abans de seguir deixeu-me dir que ens vàrem quedar a l'alçada de Bagà, uns 20 o 30 quilòmetres abans de tancar el cercle per una lesió del Carles, el genoll que ja no és el què era.
Dit això, m'agradaria explicar el perquè. Jo sóc d'aquells als que els agrada passejar per la muntanya, pujar un cim quan pots gaudir-ne sense presses. Oblidant el rellotge, decidint a cada pas què fer i si cal i el dia acompanya, asseure'ns dalt d'un cim per omplir-nos bé d'aquest. Gaudint de les vistes, fent un mos i comentant l'esforç del pujar i celebrant la baixada. Però una baixada que ens servirà per comentar qualsevol cosa, per aturar-nos a fer un glop d'aigua fresca o a fotografiar quelcom. Tant li fa.
Durant la setmana ja corro. Corro al llevar-me, corro al migdia, corro a totes hores perquè tinc l'horari fragmentat, l'horari estipulat. Per això, quan vaig a la muntanya vull anar tranquil.
No sóc dels que els agrada un cop ets al cim, un cop corones la muntanya, llençar-se corriol avall amb presses, sobretot si hi ha quelcom per veure. Sobretot si pots omplir-te els pulmons d'un aire pur fins a rebentar. M'estressa. No va amb mi.
Ara, després de l'experiència, valoraré més aquells que fan curses, que corren per aquests mons, doncs ja veig que cal ser d'una mena de manera, s'ha de tenir molta voluntat i força, però sé que no compartiré aquesta afecció, car a mi m'agrada una muntanya ociosa, sense presses. La que es descobreix a cada passa i a més cada una compta.
A partir d'ara, si mai em veieu córrer per les muntanyes serà que és una cursa més curta o bé que ja el recorregut l'he fet milers de vegades abans, doncs com la cervesa, la muntanya sense presses, si us plau.

1 comentari:

L'home que posava paraules als sentiments ha dit...

M'ha agradat molt l'esperit del teu escrit, Sergi, aquest gaudir de la muntanya sense presses i poder-te aturar per omplir-te de sensacions. És curiós, però sembla que amb els anys el cos demana això, sensacions profundes, de les que deixen petjada.
Que serà?