NO VULL PAGAR!

Aquest matí he anat a Terrassa. Tenia pressa i he buscat el camí més ràpid. Tot i això he anat pel segon més ràpid, sense peatges. Ara bé, de tornada, amb més temps, he decidit agafar l'autopista. Potser m'entretindria.  En proporció és de les més cares de l'Estat. 23 quilòmetres, 7 € i escaig. I és de la Generalitat. Com sempre hauria pagat. Fa anys que ho fem i els costums, per absurds que siguin, costen de deixar. Però arriba un dia que dius prou. L'espurna ha estat el moviment social que s'ha engegat en contra dels peatges. Un problema que, està clar, només podrem solucionar nosaltres. Amb la nostra tossuderia. Amb el nostre afany. Si hem d'esperar que el govern mogui peça, els mateixos que disposen de Teletac governamental, millor no fer res. Estan amb nosaltres diuen, ens comprenen postulen, però ens han de sancionar afirmen. Quins nassos! Quins dropos! Juguen a dues bandes. I és d'hipòcrita. És pervers. Amb qui estan? A favor de qui? Dels ciutadans? Jo no ho crec, pels seus actes els descobrireu.
La plantada d'avui no té res a veure amb la valentia. Els primers sí que foren de valents, jo, un de més. Passar i dir, no vull pagar, a part de l'immens plaer que representa, té més a veure amb la dignitat, amb la ràbia i amb aquell sentiment d'injustícia que fa temps que arrosseguem. Perquè ja n'hi ha prou. Sé que puc esperar una sanció, sé que possiblement em tocarà pagar, però avui, per segon cop, m'he plantat. I m'he sentit bé. He recuperat part de la dignitat. El primer no vull pagar fou al·legant que si pagava era per anar per una via ràpida i no per una via morta, fa cosa d'uns anys a la costa, un dia d'aquells d'operació tornada. I la veritat que no recordo si em van sancionar. Però avui, que reconec que hi he anat deliberadament, ruc direu alguns, ho he fet per mostrar el meu enuig. El meu rebuig i no restar assegut a casa o buscant altres rutes tot aplaudint als que es revolten. Està clar que a mi no em caldrà fer gaires no vull pagar, els meus camins passen lluny dels peatges, però encara que només sigui per un cop, encara que només sigui per mostrar la meva indignació de manera activa, avui també els hi he plantat cara. Avui m'he afegit a la nova pàgina del llibre d'història que entre tots anem escrivint. Avui i sempre, No vull pagar!