Un so únic

Fa tres anys el vaig sentir per primer cop. Tres anys i escaig. Recordo que ens esperàvem en una sala  neta i antisèptica.  Hi havia força gent. Molts callats, alguns parlant amb un xiuxiueig gairebé inaudible. Minuts després d'arribar ens varen cridar i a dins, assegut rere la pantalla d'un ordinador, ens esperava el metge. A tocar la infermera. A mi no em van fer gaire cas, gairebé ni em miraren. Només estaven pendents de la futura mare. Li formularen quatre preguntes i acompanyaven les seves respostes amb monosíl·labs i algun sacseig de cap. Res més.
Després, un cop l'informe fou ple, la convidà, ens convidà a passar rere una cortina. I mentre ella es col·locava, veia com anava preparant l'aparell que serviria per fer l'ecografia. La imatge tardà en arribar. Primer unes taques difuses i estàtiques, però a mesura que movia l'aparell per la panxa, anaren apareixent altres formes fins que poc després, sense dir res, connectà uns altaveus i ... Buf! Em vaig quedar hipnotitzat. Sorprès. Emocionat. Un so, talment una màquina de tren accelerada, ressonava per tota la petita cambra enmig d'un silenci respectuós. Era el primer cop que sentia al meu fill. El seu cor.
En sortir vaig pensar que mai em podria tornar a emocionar d'igual manera. La sorpresa ajudava a l'emoció. D'això ja en fa tres anys i escaig i ara fa pocs dies, altre cop vàrem anar al ginecòleg. Aquest cop però, ja sabia què vindria. Fins i tot esperava el so tranquil. Però de nou, com si fos el primer cop, sentir altra volta el batec accelerat de l'infant que creixia dins del ventre matern, m'emocionà. Em trasbalsà. I em vaig quedar mirant bocabadat aquella petita figura moure's a la pantalla acompanyat del so d'un cor enèrgic. La imatge del meu segon fill. El batec del seu cor.