divendres, 11 de maig de 2012

Un escenari divers

Uns se'n van de cap de setmana a la segona residència. D'altres perden la feina. Per cert una feina molt per sota de la seva titulació però que aquesta maleïda crisi, maleïda pels mortals comuns, fa que les exigències a l'hora de contractar gent es disparin i es vulguin duros a quatre pessetes. I els obtenen. I se n'aprofiten i malgrat blasmen la crisis se'n serveixen. Uns de més enllà preocupats, sobretot, sobretot, per si el Barça tindrà un entrenador o altre. Gran trasbals del país. Si el Barça va bé, la resta, misèria i companyia. I algun que encara trobes, pocs, però n'hi ha, per sort, que s'indignen i s'empipen i no abaixen els braços. Argumenten i raonen, malgrat la sordesa s'escampa. El cert és que els que tenim feina no notem tan la crisis. Guanyem menys, treballem més, però anem trampejant el temporal. Un temporal gran. D'aquells que està sacsejant els fonaments del nostre estil de vida. Ara bé, això no pot ser excusa per acabar amb tots els drets aconseguits. Diguem-n'hi educació, sanitat, cultura o ics. L'embranzida fa que tot s'aprofiti i la por a perdre el que es té, fa que molts mirin cap a un altre costat, mentre les tisores avancen implacablement. Cert és que els que més tenen, tindran. Mai ens hauríem d'haver cregut que aquest món és just, ni que ho podria arribar a ser. Senzillament, tot s'ha de batallar. Guanyar i els èxits aconseguits pam a pam, s'han de guarda amb zel, amb cura. Diu una dita índia, la terra no és un llegat dels pares als fills, és un préstec que fan els fills als pares. I amb aquest esperit, potser caldria replantejar-se moltes coses. La llista és inacabable. Els vividors també. Però potser seria hora de començar a passar comptes. Tenim un exemple proper. Islàndia. Per on comencem?