dissabte, 26 de maig de 2012

Barça campió i l'Athlètic, a pastar.

Sembla que ens emmirallem en ells. O potser que ens els mirem des de sota. Fins i tot hi ha qui els idolatra. Qui ho sap, alguns envegen els seus mètodes, d'altres la seva tossuderia. Però sigui com sigui molts parlen d'agermanament.  Sobretot quan ens trobem en un camp de futbol. Dues afeccions simpàtiques. Dos pobles semblants. Però si rasquem aquesta superfície veurem que més que agermanament, és un tram de camí on coincidim. Mentre des d'aquí es parla de les seves virtuts i fins i tot es farien sacrificis per ajudar a la causa basca, des d'allà, més pragmàtics, no perden el nord i si bé ens miren amb certa simpatia -l'augment de caos a l'estat ens afavoreix a tots plegats- tenen clar els seus objectius i aquests passen per sobre de tot i tothom. L'erre h que en deien. I quan els cal bandegen qualsevol si no els és favorable. No es lliguen amb ningú. I és lloable. És digne. I n'hem d'aprendre. Potser cal tenir clar que primer som nosaltres i si pel camí ens cal deixar-los o aprofitar-nos d'ells, a fer-ho, ells sí que ho farien. Zero a tres i perquè no n'han caigut deu. Massa temps Catalunya ha depès de tercers i quan ja no ens han necessitat, aleshores, bon vent i barca nova. I d'allò que parlàvem, demà en farà un any. Si com a país fóssim més egoistes, més nats a la nostra, més maquiavèl·lics, potser hauríem aconseguit més coses, perquè restar als anuaris mundials com la regió més solidària, col·laboradora, afable i respectuosa, no puntua per escollir el camí cap a la llibertat, ans al contrari. Senzillament afavoreix al menyspreu i a la ignorància, car coneixen les poques respostes contundents que donem.
La xiulada a l'himne ens agermanà. Alguns, des d'aquí, ja la troben desmesurada o exagerada, mostra d'aquest tarannà poruc i absurd català. El voler quedar bé, el que diran i aleshores, ni en l'únic lloc on ens podem expressar, malgrat segrestin xiulets i banderes, ho fem. O ho hauríem de fer. No podem fer-ho via referèndum, tampoc anirem a la desfilada hispànica a pispar la cabra, però si ens obliguen a jugar una copa d'un rei faldiller, assassí, covard i aprofitat, aleshores ens expressarem i aquí, segurament, trobarem complicitats amb bascos, serem germans, però demà, si cal votar sobre el finançament català i aquest passa per trinxar el basc, doncs a fer-ho. Ells bé ho farien. I està clar que només els catalans defensem Catalunya, la resta, els demés, fins que els necessitem i després, apa siau molt bones.