Un rai pel Calders

Tardes com la d'avui donen sentit a moltes coses. Feia sol. Era una d'aquelles tardes caloroses, que en entrar al cotxe, després d'hores aparcat al sol i pel contrast de temperatures, la xafogor et provoca una esgarrifança i durant uns instants, breus, deixes les finestres tancades i gaudeixes d'aquell pessigolleig. Poc després però, obres ràpidament les finestres per deixar entrar aire fresc tot alenant com un peix fora l'aigua. A fora bufava un ventet suau, agradable. Una tarda per a passejar.
Amb en Berenguer hem baixat al riu. Al Calders. Ja de bon matí, amb la cara il·luminada i un somriure radiant m'ha demanat si prendríem la caixa d'eines i construiríem quelcom. Fa dies que m'ho diu. Tot va començar un dia que férem quatre coses per casa i quedà captivat. I qui s'hi pot negar?
Més tard, asseguts a la llera, veient passar l'aigua, a tocar del seu xipolleig agradable, hem agafat un parell de fustes i unes quantes canyes per construir un rai. Un rai petit.
Puc picar amb el martell? Demanava alegre. Oi tant. I si es trenca, cap problema. Gaudim del dia.
Al final hem acabat fent un rai xic i sòlid. Volíem posar-li vela, però ens hem quedat a mig camí. Ara bé, la seva felicitat en deixar el rai al riu i seguir-lo corrent avall ha estat immensa. Corria i corria rient, saltant a tocar d'aquest i quan s'encallava, l'agafàvem i el tornàvem a deixar. Uns quants cops. Menys dels que ell voldria, més dels que l'hora del sopar recomana.
Ara, per demà o demà passat o la setmana vinent ja tenim feina. Hem de construir una vela. Avui ho hem intentat amb fulles i no ens n'hem sortit. Però el rai navegava. Abans de marxar ja em deia:
- I si també fem un avió? I la vela?
I així anar passant l'estona, anar creixent.