L'hort urbà

Fa un parell d'anys vàrem portar amb uns amics un tros. Allà hi plantàrem força coses. No era massa gran però  en vàrem treure molt profit. Tomàquets, albergínies, cebes, enciams, faves, maduixes, patates, carabasses, cogombres, carabassons... i tot ecològic,  què caram! Si t'hi poses, doncs posa-t'hi bé. I encara que tampoc sóc gaire primmirat, he de reconèixer que, com deien els Verds, que el tomàquet torni a tenir gust de tomàquet és un punt. I com que en teníem força cura, tampoc ens calia posar-li sucs.
Més endavant vàrem haver de compartir el tros amb el veí, un pagès d'aquells de tota la vida, d'aquells que ensulfatava dia sí i dia també i com que a més a més amb el fill petit tampoc volíem dedicar-hi massa temps, el deixàrem córrer. Una pausa momentània.
Ara fa uns mesos al pati de casa, res, tres petits espais on abans hi abundaven les males herbes i entremig hi sortien uns rosers escardalencs i un cep, vam començar a plantar-hi coses. Aquest cop però, amb l'ajut del fill. I de moment ja hi tenim unes quantes tomaqueres, patateres, enciams, cebes, una carabassera i un parell de cogombreres. Més endavant plantarem més coses, ara, amb en Berenguer que ja és més gran i vol ajudar, és un plaer plantar, cuidar i perquè no, collir i menjar. Segurament aquest estiu en gaudirem força, ja que és una activitat divertida per fer amb família.
Sense anar més lluny avui, arribant de comprar, hem collit un enciam i n'hem menjat per sopar. I vés a saber perquè, però era molt més bo que els darrers que hem menjat. I només era un enciam. Un enciam i prou. També és cert que tal com pinten les coses potser en dependrem més del que voldríem. Ja ho veurem.