dimecres, 23 de maig de 2012

Per un futur mediocre... amb il·lusió!

Ahir vaig fer vaga i vaig anar a la manifestació de Barcelona. Vaig començar la vaga indignat com a mestre d'escola pública. Pensava en l'augment de nens i nenes per aula, en el retard de substituts si un mestre es posava malalt, en l'augment d'hores lectives que comportava menys atenció als infants i en les altres mesures, algunes també de laborals -retallades de sou, de complements...-. Pensava que tot plegat comportaria una davallada de la qualitat. Però després, poc a poc, la meva indignació s'anà transformant. Deia el president que havíem arribat a l'os amb les retallades. Però potser ja som al moll de l'os a hores d'ara. Durant anys he treballat a llocs variats. Des d'una fàbrica on entre el material hi podia trobar rates mortes o excrements de gats, a comerços on havies de treballar festius i caps de setmana. També, per arribar a pagar-me la carrera vaig treballar de guia, llevant-me quan el sol encara estava acotxat i arribant a casa quan la lluna ja feia estona que campava i tot per un sou minso. I així feines i més feines i sempre això, feines que un dia deixava sense gaires remordiments. Sense cap altre motivació ni esperit de consolidació. Tampoc implicació. Si calia fer hores o bé treballar d'escarràs, cap problema. Era feina. Per tant, les retallades de sou o de condicions laborals no m'espanten, n'he passat de pitjors i aquestes, com totes les males èpoques, passaran. Els treballadors ens adaptem. Ara bé, a mesura que anava manifestant-me, dins meu augmentava la ràbia. L'ira. Un sentiment d'impotència per la magnitud de la injustícia. Sobretot com a pare, de veure que s'estan carregant un sistema que a qui perjudicarà més és als nostres fills. Als més dèbils i això no té marxa enrere. El que perdin ara, potser no ho recuperaran mai. Als mestres, als treballadors, a rai. Segur que tots tenim històries de feines pitjors, però l'empitjorament de la qualitat, així com de les condicions laborals, repercutirà en el futur dels infants d'avui i per tant, en els homes del demà. Estem hipotecant el seu futur. Per reblar el clau, si bé ser mestre ja era una feina desprestigiada, ara encara ho serà més i optaran a aquesta feina, ja no només aquells que encara tenen un bri de vocació -a aquests poca cosa els frena- sinó gent mediocre. Perquè una feina amb condicions mediocres, només pot atraure gent mediocre, que al seu torn, donarà lloc a estudiants mediocres. Qui valgui un xic, segur que no optarà pas per l'escola pública. Vaja, com passa al món de la investigació. Quatre d'afortunats resten aquí ben posicionats, d'altres més aventurers emigren i el gran gruix, passa a l'empresa privada o es reinventa. Aviat, quan tornin a sortir els famosos informes Pisa, aquells on sempre anem darrere desenes de països i només al davant de quatre de més desafortunats, no caldrà que ens fem gaires preguntes. No caldrà atabalar-se massa com passa ara. Com a país s'està lluitant per estar allà, a la cua. Hi ha molts estudis que fan comparatives del que es gasta cada país en educació i veient la inversió que fem a casa nostra, no podem esperar la qualitat de certs països, són faves comptades. Tants caps, tants barrets!