diumenge, 18 d’octubre del 2015

Ovidi popular, 20 anys!

Divendres vàrem anar a veure l'espectacle "Ovidi popular, 20 anys!" al teatre conservatori, dins dels programes d'actes de la Fira Mediterrània de Manresa. En aquest espectacle es feia una tria de diferents cançons del cantautor, interpretades per diferents veus dels Països Catalans. Hi havia en Miquel Gil, el Pep Gimeno "Botifarra", el Jordi Fàbregas, el Celdoni Fonoll i el Toni Torregrossa.
L'espectacle durava una hora i poc. Els cantants s'anaven alternant tot interpretant cançons de l'Ovidi arranjades per l'Arnau Figueres i el Tóbal Rentero, dos dels músics que tocaven instruments.
L'espectacle va començar amb molta força, amb l'Homenatge a Teresa interpretada pel Miquel Gil. Tot i que té un registre de veu diferent a l'Ovidi, li va donar la força i tendresa necessària que té la cançó. De fet vaig pensar que prometia molt. La pell de gallina i els ulls humitejats.
Després però, va ser el torn del Toni i les seves interpretacions, més melòdiques, varen, a parer meu, restar força a les cançons de l'Ovidi, excepte, potser, la de l'Escola de Ribera. En Pep interpretava les cançons però acostant-les al camp de València i al ser tan diferents de l'original, prenien entitat per si soles. En Jordi Fàbregas em va semblar força fort, sobretot al final, amb la Fera Ferotge. Transmetia la passió de l'Ovidi, com el Celdoni Fonoll recitant sobre un acompanyament musical.
Cal dir però, que al posta en escena, tot i dir-se Ovidi popular, que permetia certes llicències, va semblar poc curosa. Els cantants al davant quan actuaven, rere seu els músics -acordió, guitarra, bateria i un músic amb diferents instruments- i rere seu, els cantants, a mesura que interpretaven, asseguts en un parell de taules com si estiguessin al bar. Ja era la idea, però potser van pecar de poc detallistes, no ho sé.
De fet, quan vas a veure un espectacle on esperes trobar la força i la potència d'un autor, és millor no esperar-se res, perquè per molt que s'intenti, pocs poden igualar el sentiment i l'emoció que encomanava l'Ovidi i per tant, val més anar-hi com qui va a un concert nou i desvinculat, que no pas esperant retrobar el mestre.