Avui ha estat un d'aquells dies. A l'hora de matemàtiques estàvem fent un treball de la castanyada. Com cada any fem panellets i aprofitem l'avinentesa per fer càlculs amb aquests. Des de calcular la quantitat d'ingredients que han de portar per fer panellets per a tota l'escola, a partir d'una recepta que han trobat per Internet per a poques persones, al preu que costarà cada cosa i així poder-ho repartir de manera justa i equitativa. És un treball força vivencial i significatiu, perquè d'allò que ells calculin, farem els panellets i repartirem les despeses entre les famílies.
Estàvem fent diferents càlculs, els nens i nenes agrupats de diverses maneres, grups diferents tant en quantitat de membres com d'edats -de tercer a sisè de primària-, quan, un moment que no havia de donar un cop de mà a un o altre, he alçat el cap i he vist que tots, potser només era aquella estona, però ha coincidit que eren tots, estaven immersos en el càlcul. Estaven capficats en el problema. Parlant i debatent en grupets l'estratègia per resoldre'l. Estaven fent matemàtiques de manera distesa, col·laborativa i diria que fins i tot, molts s'ho estaven passant bé. Per uns instants he vist que molts d'aquells infants, en aquell moment, si els hagués preguntat si els agradava el que feien, és a dir calcular, fer matemàtiques, la primera resposta hauria estat que sí. La resposta espontània, sense passar pel filtre dels tabús i en veure això, he pensat que no hi ha àrees més o menys divertides, sinó que hi ha activitats i situacions més o menys atractives.
Avui, m'ho he passat molt bé i crec que ha estat un matí molt ben aprofitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada