L'onze de setembre, jornada Independentista

No ho entenc, de debò. Les paraules que diuen, els gestos que fan, les disertacions que exhibeixen, els postulats que prenen, tot plegat, les seves accions les van desmentint. No parlo del Duran, no, que aquest ja ho tenim més que clar que és espanyol i convençut, sobretot perquè mama de la mamella i ja li va bé. Hotel de cinc estrelles entre setmana a Madrid i caps de setmana a qualsevol torre catalana de propietat. Parlo dels de Convergència. Dels de a peu. Diuen que volen la Independència, que volen un Estat, unes seleccions, un país, però a l'hora de sumar, resten. Divideixen. Esmicolen. Sembla que vulguin treure rèdit polític de tot allò que fan, que es vegi qualsevol guany de país, com a guany de partit. Bé, bàsicament crec que és això. Qualsevol guany ha de computar al seu marcador, no pas al de Catalunya i si va en contra d'aquesta, mala sort. El partit és el primer.
Des de fa anys es fa una manifestació independentista l'onze de setembre i ara que sembla que hi ha una gran majoria social que la reclama i que podria ser una jornada històrica, prostitueixen els lemes. Sembren el dubte. Creen discòrdies. Venen la diada i l'esmicolen, dient que hem de sortir al carrer per demanar el pacte fiscal. Les engrunes de l'Estat. Però que en són de curts de mires. Diuen que si no pots lluitar contra l'embat de les onades, onades independentistes, facis surf, callis i segueixis. Ells ni això. Es conformen amb les escorrialles. Busquen la derrota que els justifiqui. Que doni pes als seus postulats porucs i conformistes. Varen fer el mateix amb les maleïdes xapes del maleducat aquell que posava els peus sobre la taula del Bush, l'esquiador negat i així ens va anar. En comptes de sumar, d'afegirse a la majoria del país, de presentar-se com a líders convençuts i guiar la revolta, van pel seu compte, només mirant-se el melic i pensant en els seus interessos personals. Aleshores ja van diluir la protesta que ells mateixos lideraven. Van matar la reivindicació abans de néixer. Us recordeu d'aquell híbrid d'enganxina dels Convergents que no era el del Cat sobre la bandera europea? Quanta gent la porta ara? Quatre gats. Bàsicament van carregar-se la demanda i d'aquesta manera ja justificaven les seves pors, sense tenir en compte que ells eren el cavall de Troia. Els assassins de masses ideològics.
Ara tornem a estar igual. Quan una enquesta mostra que la gran majoria de població vol la Independència, ells tremolen. Quan l'Estat es mostra més recentralitzador que mai, ells ploren. Quan els atacs a la llengua i a la identitat vénen per totes bandes, aleshores, en comptes de tenir uns Convergents responsables, combatius, fidels, valents, al costat del país, tenim uns militants fenicis, esporuguits, capaços de vendre's per un plat de llenties i fer-nos creure que no passarem mai més fam. Quins nassos!
Enguany, l'onze de setembre jo demanaré altre cop tot el pastís. Tot pel país. No vull ni l'embolcall ni les espelmes, ho vull tot perquè és meu, perquè és de justícia i si ells volen seguir fent el joc a Madrid, perdent per sobreviure, justificant la divisió que els manté surant, cosa seva. La factura, tard o d'hora es paga i quan siguem lliures, quan passem comptes, recordarem els aliats.