divendres, 31 d’agost de 2012

I la pluja mai ve sola.

Passada la tempesta.
Després de dies d'anar aixecant pols. De veure les plantes aclofades ja de bon matí i només alçar les fulles al capvespre amb una fresca escadussera i el regar d'un servidor. Després de dies anant a córrer pel bosc acompanyat tan sols del sord espetec a cada passa de les fulles seques. De veure els bassals plens de petjades velles, ahir, finalment, va ploure.
Va començar de bon matí. A poc a poc. Generosament i a la tarda, després d'un matí xopant la terra, amarant el sòl, el patac. Uns instants d'aigua a poals. Un regal als sentits. Les narius, obrint-se gràcies a la humitat, flairaren altre cop l'olor de terra xopa, de terra humida. Aquella olor gairebé desconeguda. I acabat el recital, sortiren els caragols a cabassos. Ratllats, Jueus, Cristians, Bovers o Reinetes. De tot tipus. A gaudir de la fresca i a devorar la carabassera. Tots de cop. Festa grossa. Fins i tot algun llimac -que en són de desagradables- s'apuntà a la gresca. Però ah no, per aquí sí que no hi passo. Massa hores regant i mimant la planta generosa perquè uns reptaires aprofitats se'm mengin el fruit que tant anhelo. Així doncs, a la nit, lot en mà, vaig sortir a fer neteja. A capturar els banyuts nocturns i a deixar-los a camp contrari. Em dol matar perquè sí. Així doncs, sense condicions, l'alliberament es feu a ran de carretera, lluny de l'hort mimat. A l'herbei generós que sempre creix i que de tant en tant esquilen i així, d'aquí a poques setmanes, una crema vellutada de color taronja i fumejant, acompanyarà les nits ja fredes de tardor i les converses familiars.