dissabte, 1 de setembre de 2012

Descobrint el cel

A Vilanova i la Geltrú
Em fa feliç ensenyar-li coses al meu fill. Allò que se'n diu de pare a fill. Qualsevol cosa i sé que és més per mi que per ell, però l'estona que passem, els entrebancs que superem i la satisfacció un cop la prova és superada, m'omple molt. Sóc dels que vol ensenyar-li, o que li ensenyem amb la Lali, tot allò que puguem. El màxim. Anar en bicicleta, fer castells de sorra, les primeres lletres, la relació amb els amics, superar els desenganys, la descoberta del sexe... Bàsicament ser-hi quan em necessiti i ajudar-lo a créixer, perquè moltes de les petites coses que aprenem de petits i de més grans, ens queden profundament marcades i ens ajuden a ser l'adult que serem.
Avui hem anat a la platja a fer volar un estel. El Berenguer estava molt emocionat. Al principi ens ha costat força enlairar-lo ja que tres fils tenen infinitat de maneres de col·locar-se i més si no va bé a la primera, però al cap d'una estona, l'estel ha volat i quan el Berenguer l'ha agafat, quan l'ha fet volar ell sol, se li ha il·luminat la cara i durant uns instants s'ha mostrat feliç, molt feliç. I sorprès. I alegre. I emocionat. I durant deu minuts ha somrigut satisfet. Després, un cop passada l'emoció, sense embuts ha dit que ja en tenia prou. I és que és així. No cal que es dilati en el temps si en gaudeix. No cal pensar que estarem dues hores a la platja fent volar l'estel ni entossudir-s'hi. Amb deu minuts n'ha tingut prou i ha valgut la pena tota l'estona per aquests deu minuts. Malgrat que la preparació hagi durat molt més. Magrat hagués pogut semblar que no voldria marxar de la platja per l'estel. Està en una edat de descoberta. De tastets i d'emocions i el plaer no depèn tant del temps que hi passa, sinó d'allò que li desperta i ha passat deu minuts fantàstics. Deu minuts que li han fet el dia feliç, molt feliç. I a mi també. I a nosaltres també.