dijous, 27 de setembre de 2012

Un altre dia històric

Les connexions ferroviàries amb el port, ni s'han fet ni hi ha diners per fer-les. La NII a Girona no es pot desdoblar. Està projectada des de fa anys i panys però, ves per on, no hi ha diners ni voluntat per fer-la. Els deutes reconeguts a partir de l'Estatut capat no es poden assumir. Ho sentim però no hi ha diners. Demaneu, demaneu! L'aeroport de Barcelona, ja va bé que sigui de pas cap a Madrid. Un de segona. Sí senyor. La xarxa ferroviària, trens obsolets i cars.  Però us els cedim. Que en som de generosos. Les carreteres, de pagament, si porten a enlloc, és clar.
I així, una rere l'altra. Mentrestant la Soraya, aquesta Heydi miop, ens parla de justícia, de drets i d'igualtat. Ah, i per sobre de tot, de constitució. Excusa per garantir un Estat uniforme. Diu, i se li veu la boleta, que tots els espanyols han de decidir sobre Catalunya. Vinga dona! Quants països han proclamat la Independència a través d'un sondeig a tot l'estat. Cap. I per això ho diu tot sacsejant la papada. Ves per on. Democràtica la mossa. Llarga la nena.
El llistat d'afronts és llarg. És immens. Potser caldria treure dades i mostrar-les. Perquè ser espanyol, encara que sigui de cor, si és que se'n pot ser, surt car, molt car, si més no als catalans. Tant mentalment com econòmica. I no cal dir sentimentalment.
Ara bé, avui és un dia històric. Com ahir i abans d'ahir. La casa es va aixecant. Avui, el parlament, escollit pel poble, ha parlat. Ha exercit la democràcia, aquella que el Pp vol aniquilar quan no li va a favor. D'acord. A més d'altres partits, com els Ciutadans, que han actuat. Han fet demagògia i el ploricó. Però aquesta és la grandesa del sistema. Fins i tot els pallassos inadaptats i manipuladors demagògics, tenen la seva quota de temps en un sistema democràtic. Malgrat parlin per parlar. Diguin bajanades que ni ells es creuen. "O se crean", què hi farem... i que duri. Això és la democràcia. Perquè un parlament és el reflex del seu país, hi ha de tot, com arreu. Però amb justa mesura. Ni massa sonats, ni massa tocats. Només faltaria.
I avui, la majoria d'un poble, els seus representants, diu que sí, que podem dir-hi la nostra. Que podem exercir el dret democràtic de dir si volem ser espanyols o no. Que podem opinar, ja sigui tard o d'hora. Però sigui com sigui, guanyi qui guanyi el dia del referèndum, perquè es farà, perquè és de justícia, estaré content de poder dir i mostrar al món que JO NO SÓC ESPANYOL. Peti qui peti. Malgrat m'ho imposin i m'obliguin, perquè poden i em volen humiliar, com quan passo la frontera o pujo a un avió entre d'altres. També és cert que el fet que es plantegi la pregunta deu ser que no en sóc, que aquest tros de terra que volen fer-nos creure que és Espanya, no ho és, car si es pregunta, vol dir que hi ha el dubte i aquest només sorgeix davant de la possibilitat de que no ho sigui. Per tant, la pregunta confirma la negació i aquesta, ara, hauria de ser si volem ser espanyols, ser d'aquest estat, no si en som. Perquè de ser, som catalans i com a molt, entrem dins d'aquest estat que ens vol acollir ¿? No sé si m'explico. Heus ací la qüestió!