S'acosta el dia D.

Si alguna cosa d'especial té aquest any la diada és que gairebé tothom s'ha d'explicar. S'ha de posicionar. Altres anys, els representants, qui més qui menys anava a la manifestació Independentista i qui no hi anava, callava com un puta. Ningú demanava. Enguany, amb la volada que ha pres aquest acte, a nivell mediàtic i representatiu, aquells que hi van han d'argumentar el per què i els que no, també. I això és positiu. Perquè posiciona. Reafirma. Destapa. Finalment, a més de les paraules meloses i ben intencianades de tothom, podrem contrastar aquestes amb els seus actes i d'aquesta manera donaran més o menys pes als seus arguments.
Tres exemples.
Que el Rosell no hi vagi és un gir de 360 graus respecte a l'anterior directiva del Barça, que lligaven el club al país que l'ha vist néixer, mentre que aquest lliga el club a uns socis potencials. Dit d'altra manera, lliga el club a uns interessos. No és un club amb un ideari i qui se l'estima l'accepta, sinó que és un club que s'adapta a uns socis. Per tant, tenint en compte que Qatar el patrocina, qui sap si aviat, per no ofendre als socis d'allà, les animadores de bàsquet desapareixeran i els comunicats seran en espanyol. Per deferència que dirien ells. Temps al temps!
D'altra banda el president del país. En Mas. Que si de cos hi aniria, de partit no, de ment sí, de càrrec no, de... però que té esquizofrènia? Que desbarra? Si és el president de Catalunya, no hauria de liderar una manifestació que es preveu multitudinària en defensa del país? No hauria de ser al capdavant de tot plegat? Encara que es posés una pancarteta amb el seu lema de les molles, de les escorrialles. Volem el pacte fiscal! Volem les restes de l'àpat! Però és clar, Madrid mana i veure'l a les portades dels diaris demanant la Independència o al costat d'aquests fa por. Molta por. Potser per això encara no s'ha fet efectiu el rescat que ens agenollarà davant Madrid. O algú es pensa que tot no està meditat i calculat? Tots els retards, tots els silencis, totes les pauses, tot plegat està ple de mots callats. D'intencions.
El tercer. Que en Navarro es quedi a casa fent vudú als de mentalitat catalanista del seu partit, també marca. També destapa. Perquè deixa clar, per aquells que encara en tinguessin dubtes, que el PSC és un miratge. Una fal·làcia. La xocolata del lloro, perquè en realitat, és un apèndix empobrit del PSOE i el mot catalanista, Catalunya, només serveix per captar vots aquí. I ja està. Perquè a l'hora de la veritat res els diferencia dels espanyols. I potser ja ha de ser així, i ja va bé que ens desprenguem de personatges propers com en Nadal, la Tura, els Maragall o d'altres més sensibles amb el país fent-nos creure que era un partit sensible amb la realitat nacional catalana. Fora màscares! Fora la pell de xai! Parlem clar. 
Aquesta diada, poc a poc, posa a tothom al seu lloc. Per això, visca la diada i visca Catalunya!... Lliure, és clar.