dimecres, 12 de setembre de 2012

Una diada emocionant

Dimarts va ser un dia especial. Molt especial. Ja de bon matí un grapat de motociclistes, potser unes dues-centes motos, varen passar per davant de casa fent sonar el clàxon i brandant estelades. Acabat un de llevar i amb aquesta trepa motoritzada, la veritat és que em vaig emocionar.
Més tard vàrem baixar cap a Barcelona. D'hora. A mig matí. Volíem evitar el possible caos circulatori. L'entrada a la capital del país fou franca. L'aparcament, excepte per la mania que tenen els dirigents de la ciutat d'eliminar-lo per potenciar les places privades, fou fàcil. Relativament, és clar. I anàrem a dinar d'hora.
Un cop tips vàrem sortir a veure l'ambient. A respirar-lo. Hores abans de la manifestació ja es veia força gent pel carrer. Amunt i avall. Sense direcció fixe. Portant estelades i samarretes amb llegendes enginyoses.  
Minuts abans que s'iniciés la marxa, el carrer Rosselló, on érem, cantonada Passeig de Gràcia, era un formiguer. No ens podíem moure ni amunt ni avall. Tampoc cap als laterals. 
Poc a poc la marxa anà avançant. Lentament. Amb aturades constants i llargues. Al so de tambors, gralles i lemes esmolats. Així, xino-xano, pas endavant, aturada, pas al costat i torna a començar. Durant un parell d'hores. Potser més. A vegades, quan teníem l'ocasió, buscàvem algun lloc elevat. Quatre fotos i cara d'emoció. Perquè la pell de gallina. Els ulls humitejats. Els peus, a un pam de terra.
Els crits, arreu, al davant, al mig o al darrere, tots igual. Ni pacte fiscal ni hòsties. Independència. I crec, i de debò que amb fermesa, que ningú que anés ahir a la manifestació pensava en altre cosa que no fos en la Independència.  Per les cares, per la il·lusió que es veia en aquells rostres. Pels crits. Per l'orgull. Per la passió.  Per l'empenta.
Ah, perdó. Excepte el Duran, que hi anava vés a saber perquè. I ara que se'n fa balanç, tothom busca la lectura que li va millor, és clar. Els espanyolistes parlen dels que es van quedar a casa. Demagògia. Absurditat. Mala fe. Ignorància. I sinó, que donin suport a un referèndum. Però ahir, per antena, se'n desmarcaven. A això n'hi diuen llibertat?  A la nul·la capacitat d'escollir si no és amb les cartes marcades? D'altres, els que es van quedar fora de joc, socialistes bàsicament, feien lectures buides i desorientades. Incapaços de prendre partit. Sense lider que els lideri.
El clam ha estat ben alt. S'ha sentit des de París a Londres, Nova York i Japó. Excepte Madrid, on davant de qualsevol repte esgrimeixen frases demagògiques i fora de lloc per guanyar temps. Però se'ls acaba. El relloge ja ha començat a marcar. Tic, tac, tic, tac...