dimarts, 25 de setembre de 2012

Un moment històric

Diuen els del Pp de Madrid que faran front a Catalunya perquè aquesta no pugui exercir el dret a decidir. Sí,  ho heu entès bé, el dret a decidir. I no enrogeixen. I sense pestanyejar. Negant un dret. Caram, caram. Els socialistes, més o menys el mateix. Avui blanc. Demà negre. I el que diu un, ho desmenteix l'altre. A més el paperot que li toca fer al peix bullit de Terrassa. Déu n'hi do la feina que els queda. I de Ciutadans, res a dir. Ja els llogarem el Sant Jordi per fer teatre i nus.
Per sorpresa meva, a aquestes alçades, allò que em causava més repulsa, que em feia més ràbia, esdevé una possibilitat. Sí senyor. Ara resulta que Convergència, a qui sincerament em costa de veure amb bons ulls, potser no és el que era. O tot el que era. Sembla que  hi ha qui no és del joc del puta i la Ramoneta. Qüestió de generacions. Si mirem la quinta del Pujol, el del taxatiu ara no toca, sí que juga, mentre que l'eixelebrat, el fill, és diferent. Del Duran què dir, encara s'està buscant. Però els joves, potser sí que creuen en l'Estat propi. I d'aquesta manera, sumant, amb Esquerra, Iniciativa i Solidaritat, a més de Reagrupament, un altre futur és possible.
Estic il·lusionat, trempat, alegre, cofoi, esperançat, animat, content, confiat, sorprès, interessat... Perquè alguna cosa es mou. Perquè sembla que ara va de bo. I això desperta. Això belluga. I serem la generació del canvi. De l'alliberament. Potser sí que ho veurem.
És cert que l'atac ha començat. Alguns partits usen arguments tremendistes, catastrofistes, de por, de pena, intenten que no es pugui veure la voluntat del poble català blanc sobre negre, però em sembla que a molts, el canvi els ha enganxat amb els pixats al ventre, ja que mai de la vida es podien imaginar que CiU fes aquest discurs i, a sobre, el mantingués.
I sense que senti precedent i per primer cop, em trec el barret amb un convergent i potser avui, cal deixar de banda el debat social. Perquè si resolem el tema nacional, podrem aprofundir en el social. Un cop la llengua estigui assegurada, un cop les seleccions estiguin garantides, un cop el país sigui reconegut internacionalment i gestioni els seus recursos, aleshores serà el moment de parlar sense distorsions, sense condicionants. I no hi haurà excuses, es veurà que en una Catalunya independent sobren partits i serà més fàcil escollir. Serà el moment de decidir amb claredat.
Com deia més o menys aquell, Catalunya serà Estat o no serà.

1 comentari:

Tinet ha dit...

Fa molts anys parlava amb un convergent conegut de Barcelona, que estava a les JNC, i li vaig dir "escolta, ara aneu amb l´estalada, però quan sigueu grans, què fareu?" Abans només les JNC portaven estalades, ara ja ho fan els grans. Ja han avançat una miqueta, el proper pas hauria de ser desfer-se d´Unió.