dilluns, 17 de setembre de 2012

El rol de pare i mestre

No es pot ser pare i mestre alhora. No es pot ser mestre i pare alhora. Perquè és un patir constant. Se't distorsiona la realitat. Perquè quan ets a l'aula hi ha coses que et fan patir posant-te al lloc del pare que tu series d'aquell nen i al revés, perquè sent pare que s'és mestre, et passes el dia qüestionant-te allò que veus. Ho mires tot més escrutadorament. Més professional.  I et poses a l'altre costat tot intentant deduir el significat dels mots i dels silencis. No és amb mala fe. No és amb voluntat inquisidora. És defecte de fàbrica. Coneixes el ram. Coneixes els arguments i els tarannàs i aleshores, quan et trobes cara a cara amb l'altre mestre, company en d'altres situacions, t'hi veus reflectit o t'ho creus i aleshores cerques respostes. Compares amb situacions viscudes, dedueixes mirades.
Sent mestre que s'és pare veus l'infant diferent. El veus més proper, te'l fas més teu i pots perdre la perspectiva. La distància tan necessària en molts casos, no sempre.
Però tota moneda té dues cares i les pegues que trobes en un i altre cas, esdevenen riquesa si saps aprofitar la informació que tens a l'abast. Si saps servir-te'n. Fent ús de la millor manera dels coneixements que tens, que tan poden servir pels teus infants que pugen dins de l'escala afectiva, com pel teu plançó que se sent acompanyat en l'escolaritat. Però la línia és tènue i trepitjar-la és fàcil. Cal saber fer equilibris i sobretot, aprendre dels errors. Cometre'ls per després corregir-los. Mantenir la distància justa. Aquí i allà. Sense capgirar valors.
Potser, ben portat, és bo ser pare i mestre. Mestre i pare. Perquè tot suma i el que aprèns a casa, a fora serveix, i el que descobreixes a fora, a casa funciona. Però cal estar vigilant. Cal saber el lloc que et pertoca a cada moment i confiar en cada cas en un mateix.