dijous, 30 d’agost de 2012

El Premi Nacional en castellà

El premi nacional de cultura catalana per a un escriptor que escriu en castellà. Oi tant. Si és bo, cal reconèixer-li el mèrit. Les virtuts. Demà, vivim en un país global, podrem donar el premi nacional de cultura a algú que escrigui en àrab, anglès o xinès. I tant. Per descomptat. I d'aquesta manera el terme nacional esdevé internacional. Perquè els catalans, malgrat tenir una nació discutida, d'aquelles que tothom es veu amb el dret de dir si n'és o no, fa quatre dies els espanyols ens qüestionaven el dret a dir que érem una nació, sense tenir en compte que nació és un terme amb unes clares arrels culturals però de base sentimental, hem de ser ciutadans del món. És igual que la llengua catalana rebi atacs per totes bandes. És igual que el castellà estigui protegit per diferents estats. I ara. Els catalans som especials, millors -ironia- i malgrat tenir la llengua en perill i la nació ofegada, volem ser justos, malgrat el perill que suposa per la nostra supervivència. El fer català. Amb el cap dins del llot i encara mirant si el veí ens trepitja amb bambes o sabates.
Doncs crec que no. Fins que no tinguem un país normal, amb eines d'Estat, amb recursos d'Estat, no podem comportar-nos com un Estat, sinó que hem de mostrar-nos gelosos del nostre fet diferencial, protegir-lo i mimar-lo. Vetllar per les nostres institucions i llengua, perquè si no ho fem nosaltres, qui ho farà. L'Estat espanyol? Europa? Amèrica? Els cascos blaus? I un rave.
Seré ciutadà del món quan Catalunya compti en aquest món, hi estigui ubicada i reconeguda, mentrestant, només defensaré Catalunya i el català, la resta ja tenen padrins i ben peixats.