dimecres, 29 d’agost de 2012

L'onze un sol crit: INDEPENDÈNCIA

Sí. Rescaten Catalunya. D'acord. L'Estat ens donarà uns diners que són nostres. I amb interessos. I amb condicions. I no podrem piular perquè, ens agradi o no, necessitem aquests diners i avui per avui, els té Espanya. Ja podem dir que eren nostres. Que vénen dels impostos que han cobrat a Catalunya i no han retornat. Del dèficit fiscal. De l'espoli continuat. D'acord. Entesos. Tots ho tenim clar, ells més. Per això ens els donaran, bé, ens els cediran amb condicions. Amb interès. Això vol dir que a sobre faran negoci, d'altra banda com sempre que tracten amb Catalunya, la regió,  i a més a més, per si fos poc, podran imposar condicions. Restriccions. Humiliacions, allà on els plagui. I no podem fer res. I no podem dir res. Perquè aquestes són les regles del joc. Perquè si li demanem a Espanya diners, cal retornar-los. Quedaria molt bé dir que no els tornarem. Fer el fatxenda i dir que tancarem la caixa, però tots sabem que les coses no funcionen així. Perquè hi ha lleis i cal complir-les. Cal acatar-les. Però de la mateixa manera que hi ha lleis que ens obliguen a subvencionar l'Estat, a mantenir les seves absurdes infraestructures, els seus capricis d'imperialistes vinguts a menys, d'Estat en decadència que malda per participar en les festes dels rics, també hi ha lleis que regulen la secessió, la separació, el divorci. L'acomiadament. I només cal ser valent. Però per activar els mecanismes, per engegar la maquinària, cal que els nostres polítics, porucs de mena, fenicis d'ADN, es vegin embolcallats per una àmplia majoria. Per un suport popular prou gran que els faci creure que tenen la poltrona assegurada si segueixen els anhels del poble. I el primer pas passa per l'onze de setembre. No en va CDC juga a dues bandes, com sempre. Els soldats del nord lluitaran a la manifestació. Podran reclamar, cridar, esgargamellar-se, en resum, fer-se visibles. Per altra banda, els del sud, neden i guarden la roba, el president restarà a casa, mirant el Diari de Patricia o bé Plats Bruts. És igual. Cadascú a casa seva tria el canal. I per si tot es torcés, sempre quedaran els d'Unió. Que bé que els escau l'apel·latiu. Unió. Però amb els espanyols, rics i poderosos.
Així doncs, aquest onze, si realment volem menar el nostre destí, prescindint de polítics que al cap i a la fi s'apuntaran al carro guanyador tot dient allò de que jo sempre n'era -d'espanyol quan cal, de català si s'escau-, cal que el carrer sigui un clam. Cal que fem l'empenta. Que ens vegin decidits. Les revolucions comencen al carrer, mai als despatxos, perquè ells, els governants, ja estan bé tal com estan. Som nosaltres els que hem de reclamar i iniciar el canvi. No podem esperar tota la vida que facin, que facin que facin. Hem de fer el pas. Hem de ser protagonistes del nostre destí. Penjant estelades, reclamant un tracte just, sortint al carrer. Prescindint dels cabdills que dubten. Ara és l'hora de que cadascú entomi el paper que li toca, que juga i d'aquesta manera, demà, passi el que passi, podrem alçar el cap orgullosos perquè no hem estat un poble submís, malgrat els governants, malgrat tot. Haurem lluitat pel nostre futur. Pel nostre esdevenidor.
Aquest onze de setembre només un clam, unitari i multitudinari: INDEPENDÈNCIA