dilluns, 6 d’agost de 2012

Enxampar el moment

Talment com les persones. Aquests insectes són fascinants, per exemple, les papallones. N'hi ha d'enjogassades. Passen per davant teu per cridar-te l'atenció i un cop piques i les segueixes, inicien el seu joc. S'aturen a una flor uns instants. Res, a quatre passes de tu, uns segons i deixen que t'hi acostis. A tocar. Que preparis la càmera i quan ja estàs enfocant, com si sentissin el clic o el pes de les mirades, alcen el vol i s'aturen dues flors més enllà. Per fer-te la guitza. Aleshores tornes a aixecar-te, a poc a poc i tornes a acostar-t'hi i quan altre cop ets a punt de disparar, altre cop enceten el seu vol espasmòdic fins a una altra flor. I així estona, jugant. Fent-te l'ullet fins que es cansen i se'n van empeses per qualsevol corrent d'aire.
D'altres són més esquerpes. Només veure't se'n van. Res. Ni temps per acostar-t'hi. Una taca acolorida que desapareix sense deixar-te temps de mirar-la.
Poques, amb el que portem d'estiu un parell, t'esperen. Fan la seva feina i deixen que t'hi acostis. Mentre no les molestis, elles aniran feinejant. I tens temps d'enfocar, de mirar i remirar, de buscar l'angle, però tot té un límit i quan ja n'estan fins al capdamunt, adéu siau. Sense previ avís. Pot semblar que aniran un parell de metres més enllà però superant un marge o enfilant un talús, desapareixen de cop, deixant-te enrere.
Podríem dir el mateix de les formigues o dels dragons o de les vespes o... Talment com les persones, n'hi ha de totes menes. I entremig, capejant alenades d'aire que tot ho mouen i ho desenfoquen, els dits molsuts d'un fill que tot ho vol tocar. Que gaudeix veient-te a ran de terra perseguint animalons. Que n'és de difícil fer fotos d'animals...