Pollegó Inferior del Pedraforca ( 2.436 m. )

Al peu de la Gran Diagonal

Avui hem anat amb el Valentí i la Montse a fer el Pollegó Inferior del Pedraforca. Perquè ens entenguem, mirant l'enforcadura, la banya de l'esquerra. Era una ascensió que em feia força il·lusió. Sobretot perquè he anat molts cops al Pedraforca però sempre al mateix cim, al Superior, al de la dreta.
Hem sortit ben d'hora i hem deixat el cotxe a l'àrea de pícnic ( 1.335 m. ) , un parell de quilòmetres abans del Mirador de Gresolet. Des d'aquí puja un corriol ben dret fins al peu de la tartera on ens desviem cap a l'esquerra. El camí va agafant pendent, zigzaguejant entre arbres i amb algun tram que hem de posar mans. Sortint del bosc arribem al mirador de la Joaquima, on prenem el corriol que es desvia, deixant el camí principal, i voreja el pollegó. Passa per sota de les vies d'escalada, unes parets dretes i llargues que semblen difícils d'escalar. Poc després arribem a la Gran Diagonal. És una ferida oberta a la roca que la talla en diagonal i s'enfila cap amunt, de grau II. L'ascensió es fa força bé, entre herbes que punxen força, bones nanses i terrassetes de terra. Una grimpada distreta i segura.

La darrera canal

Un cop superada la Gran Diagonal, al cap d'amunt hi ha un tram equipat amb cadenes, arribem a un collet. Aleshores, en comptes de seguir pujant flanquegem fins a una tartera que anem resseguint per la dreta. A mitja tartera trobem una altra canal que s'enfila. Bona part del recorregut, fins aquí, està marcat amb fites. A partir d'aquí la intuïció i una fita a l'entrada de la canal ens marca el camí, tot i que al capdamunt es bifurca. La bona és la de la dreta. Sort d'un cordino que ens indica la ruta a seguir. És una canal força dreta, entre herbes i pedres, fins que arribem al pas més complicat, de grau III, a superar. Passat aquest ja només ens queda altre cop una pendent pronunciada però ample, que segueix terrasses fins al cim.
És un cim magnífic. Des d'aquí es veu la gernació de gent del superior, però tranquil·lament. Sols. En silenci excepte el passar d'algun trencalòs confiat.
De baixada anem seguint unes marques força desgastades de color verd que ens porten altre cop al mirador de la Joaquima on desfem el camí.

Des del cim. Al fons a l'esquerra el cim principal i al mig, la tartera que baixa.

És, com no, una sortida que val la pena. Té un punt de complicat, per la grimpada i perquè hi ha trams on costa trobar el camí. Però és distreta. No massa aèria i amb bones preses. Un d'aquells cims que quan arribes a dalt et sents cofoi d'haver fet, amb força desnivell, 1.110 metres i poc freqüentat. Un regal de final de vacances.