divendres, 10 d’agost de 2012

Tuca de la Forcanada ( 2.881 m. )

Estany de Toro
Fa un parell de dies vàrem marxar amb el Marc i la Montse cap a la Vall d'Aran. La idea era fer la Tuca de la Forcanada, un cim semblant al Pedraforca, tant pel que fa de tipus de sòl com per l'enforcadura.
Vàrem sortir a les dotze de Manresa i cap a quarts de cinc ja deixàvem el cotxe a la Vall del riu Nere, a uns 1.500 m. d'alçada, després de seguir una pista forestal que s'agafa un parell de quilòmetres passada la boca nord del túnel de Viella.
És una vall tancada, que discórrer entre roca calcària i molta vegetació, fins i tot després de sortir del bosc. Herbes altes que ens arribaven fins al pit. El corriol, marcat amb fites, va pujant progressivament fins a l'estany de Toro on vàrem passar la nit acampats, a una alçada d'uns 2.000 metres. De guaita, davant nostre, la Tuca de la Forcanada. Des d'aquest costat es veu impressionant i gairebé tota l'ascensió, excepte algun petit tram, el tindríem sempre visible. L'ascensió es fa per terreny molt rocós i sense gens de neu.
La Forcanda al fons
L'endemà ben d'hora, prenguérem el corriol que puja resseguint el riu i entra a la vall, deixant un parell de llacs enrere, fins a tocar de la paret del Mulleres i abans d'enfilar el darrer tram d'aquesta, ens vàrem desviar cap a la tartera que baixa de la Forcanada. L'ascensió es fa per una canal  que puja de dret fins a l'escletxa sud de l'enforcadura. És una canal amb molta pedra solta, on cal estar atents a la caiguda de rocs.
Ascensió al cim sud
Des de dalt de l'escletxa comença la grimpada fins al cim sud, de 2.870 m. Des d'aquí es veu la caiguda vertical del cim a la cara oest, nosaltres pujaríem per la cara sud. És una grimpada distreta de grau I que té algun tram aeri però sense dificultat. Aquí la pedra és estable i amb força preses. Un cop al cim, una atalaia impressionant des d'on es té una bona visió dels cims del voltant, es baixa fins al collet per enfilar cap al cim nord grimpant altre cop. El cim és un mirador envejable del massís de la Maladeta.
La baixada es fa pel mateix camí i tot i que d'entrada pensàvem que la desgrimpada ens costaria més, la veritat és que es fa molt bé, suposo que sobretot perquè les vistes aèries fan que es vagi amb molt de compte. Per cert que no està de més portar casc. 
 És un cim que m'ha sorprès, per complert, per mirador. Un cim, i encara que ho dic sovint en aquest potser més, que val la pena fer i repetir. Segur!