diumenge, 12 de gener del 2014

Músic i poc més. Joaquín Sabina.

Ai, Joaquín, Joaquín...
I és que al final, tot plegat passa factura i arriba un moment, que després de massa excés, algun connector salta i les relacions neuronals que abans funcionaven plenament, es bloquegen i busquen camins alternatius i estrambòtics. En general mai és de sobte, mai ve de cop i volta. La decadència és progressiva i si bé inicialment costa de desemmascarar, perquè l'aurèola genial del personatge et difumina conductes estranyes sota el vel de les excentricitats del geni, a la llarga, la reiteració de sortides de to o posicionaments estranys et fan adonar que la palanca ha saltat. Els ploms s'han fos.
Bé, és l'única explicació lògica que puc trobar per explicar-me que algú que feia bandera de posicionaments humanistes, llibertaris, socials i solidaris de cop i volta negui el dret a un poble a decidir titllant-lo únicament de provincià i retrògrad.
És cert que ell sempre ha fet del carrer la seva bandera i ha dit que era la seva escola. Possiblement en molts camps li ha estat útil i ha sabut esprémer al màxim el suc de les lliçons rebudes, però segurament ha patit llacunes en molts aspectes i possiblement, un coneixement més ampli de la realitat catalana, a més dels tòpics i estúpids que ha repetit manta vegades, estimo Catalunya, la valoro molt i l'admiro més, li hauria anat bé a l'hora de pronunciar-se. De jutjar-nos.
Va començar el declivi alineant-se amb Ciutadans en la patètica i estrafolària campanya de millor units, sobretot perquè tal com està ara plantejat l'Estat no és una opció, és una obligació i per tant, fer campanya d'un realitat que es innegociable, no deixa de ser un contrasentit. Pur teatre.
Ara ha reblat el clau i en una entrevista al pamflet ABC ha exposat el seu punt de vista sobre la Independència de Catalunya i en comptes d'intentar entendre i qui sap si compartir o respectar l'anhel de milions de persones que volen decidir, es situa per sobre de tot i ell, bon madrileny prepotent i fanfarró -reconec el tòpic-, ens titlla de força coses, amb la seva llengua hàbil i esmolada, una llengua abans universal, oberta, receptiva amb les desigualtats, crítica amb l'excés dels poderosos, observadora i afable, ara bàsicament s'ha radicalitzat més i amb l'edat, ha anat acomodant-se i vivint d'èxits passats i fama guanyada per alinear-se a posicions més oficials i poc revolucionàries.
Bé, malgrat que seguiré escoltant les seves cançons, algunes les trobo molt bones, m'estalviaré les seves declaracions.


  

2 comentaris:

Eladi Martínez ha dit...

Sergi, m'ha fet gràcia perquè per la setmana que ve al picalapica tinc programada una entrada amb una cançó de'n Sabina.
A nivell literari i musical sóc força sabinero, tot i que no segueixo el personatge... ja m'havia semblat que últimament havia grinyolat en algunes declaracions... Si de cas em quedaré amb les seves cançons...
Eladi

Jaume Carné ha dit...

Jo també he estat des de sempre força "Sabinero", i també penso el mateix: llàstima !

En fi, també em quedo amb les cançons....