Ahir ens vàrem llevar un xic nerviosos. Ahir, el xic gran, jugava a futbol, el seu primer partit. No és que m'apassioni la idea, no pel futbol, és clar, sinó per tot allò que l'envolta, però volia jugar i què li diràs. Durant anys he jugat a futbol i en general el que he trobat als diferents camps de futbol on he anat ha estat una manca de respecte vers als jugadors contraris i als àrbitres increïble. A més, amb els petits, crec que hi ha moltes famílies que hi projecten les seves mancances i quan aquest toca la pilota, ni que només sigui un xic bé, aleshores embogeixen i ja el veuen jugant a tot arreu i traient-los del pou on han anat a raure ells sols. I m'emprenya. Perquè m'agrada l'esport per l'esport, per tot allò que representa i pels valors que es transmeten i des del club s'intenta, els entrenadors ho fan prou bé i les famílies també, ningú veu cap crac a casa. Ara, controlar l'entorn és difícil i a la llarga, segur, haurem de capejar insults i intents d'agressió d'energumens frustrats quan el resultat els sigui advers i les seves perles no acompleixin les expectatives creades. Segur! Ahir només era un partit de nens. Un partit amistós i la veritat, l'ambient va ser força agradable, excepte algú que ja veia alguna falta malèvola on era impossible que hi hagués mala fe o bé algun error arbitral que tampoc caldria tenir en compte, és clar. A més, els nens són bons en general i quan hi va haver una caiguda forta, una topada, tothom s'aturà, oblidant la pilota, el partit i tot, només pendents de si el nen de terra estava bé, i és maco això. Amb els anys qui sap si se'n desentendran o bé ho aprofitaran l'avinentesa per fer gol, però ahir, amb la pilota ran d'àrea i tothom distret, ningú va fer el murri. I ja m'està bé i que duri.
Però tornant a ahir, ben d'hora vaig anar a cercar mitjons, qui m'ho diria quan ens llevàrem amb pluja que jugaria, però per sort, un amic ens en deixà. I el xic, content perquè es posava les canyelleres i semblava un guerrer, guarnit amb una samarreta que li arribava als genolls i uns pantalonets fins als turmells, ben content anàrem al camp. Que grans que es veien els altres nens!
A aquesta edat és fantàstic, perquè hi ha els nens que ja entenen el futbol i cerquen la pilota, corren i s'espavilen i d'altres, com el meu, que una estona sí que corren i es concentren però al cap de deu minuts, quan s'avorreixen, són capaços de començar a jugar a seguir la línia blanca, a saludar a la gent o a imaginar-se històries mentre el contrari passa rabent pel seu costat i ell només se'l mira si topa amb ell.
Veurem quan dura. De moment està molt emocionat, tot i que de toc, massa no en té, però això de formar part d'un equip ja és diferent. Fa gràcia, l'omple. Per si de cas, de moment, les vambes amb tacs les comprarem més endavant, mai se sap si l'interès durarà gaire.
Sigui com sigui, m'ho vaig passar bé veient-lo, sobretot perquè el veia feliç, concentrat i emocionant i si és amb el futbol què hi farem, fer-li costat i estar amb ell, per descomptat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada