dilluns, 7 de setembre de 2009

Un home com nosaltres

Fa dies vaig conèixer, de copes, a un senyor, xerraire i casolà. Al bar de sota casa me'l vaig trobar a la barra més seriós que de costum, ja l'havia vist abans encara que mai no havíem parlat. Avorrit i cansat, m'explicà que la seva feina no l'omplia. Una feina feta a mida anys enrera i que ara, amb el pas del temps, havia esdevingut buida i monòtona.
Sense horaris ni ningú a qui retre comptes, veia passar els dies igual, sense cap variant, sense res que el motivés. Dia i nit es confonien, Nadal i estiu es barrejaven. Viatges a plaer, però que després d'anys de fer-ho ja deixaven de ser plaents i incentius milionaris, que no deixaven que trobés a faltar res i per tant, deia, li costava valorar el què tenia.
Del sou poc m'explicà, car ni ell ho sabia. Per què s'havia de preocupar d'això, si sempre ho tenia tot pagat? Anés on anés, mai podia treure i buidar la cartera, al contrari, sempre li omplien. I l'única cosa que abans el preocupava, que era que havia hagut de seguir unes normes estrictes de feina, ara, temps moderns, ja no calia i ho trobava a faltar. Aquella petita dosi de responsabilitat.
Preguntat per la seva família em comentà que n'estava un xic preocupat. Es veu que tots campaven pel seu compte, sense cap obligació ni respecte per les tradicions i ara, ja ningú s'alterava si feien el què volien i quan volien. Ell volia una família model, però ja ningú s'emmirallava en la seva, ans al contrari, la ignoraven.
A més a més, si bé abans havia hagut de lluitar per aconseguir i mantenir aquesta feina, es veu que ara podria ser dels seus fills, de qui ell triés, sense cap oposició. El nen capritxós, la pobra nena o l'altra, la bonica i ambiciosa. Vaja, que estava un xic deprimit el pobre. I és que realment me'n vaig adonar, pobre home, si n'era de dura la seva vida. Sense obligacions ni privacions no coneixia els petits plaers, les petites alegries. A més veia que això s'estendria a tota la nissaga, a tota la prole, car tots estaven destinats a no fer res, a no tenir cap maldecap i per tant, a no valorar les petites coses. Pobre rei de copes, per ell, regalem-li la república.

1 comentari:

Mònica Ciurana Risques ha dit...

Molt bo!!! Un final apoteòsic!!!