Mestre versus professor

Mestre o professor. Dos mots que molta gent usa indistintament. El professor de primària o el mestre de batxillerat. I tot i la similitud, tot i que poden confondre's, són mots distants, són realitats distants. Ja no perquè el mestre és l'ensenyant de primària i el professor el de secundària, sinó per les arrels d'aquest mots.
D'entrada mestre ens transporta als antics grecs, als personatges que sabien moltes coses i les regalaven entre passejades als seus deixebles. Personatges saberuts i pacients, mentre que el professor, ens transporta a un passat més recent, a l'universitari despistat, un personatge més savi, segur, però molt específic, coneixedor abastament d'un camp.
En una passejada un mestre us explicarà, si teniu sort de trobar-ne un d'autèntic, moltes coses del riu, dels arbres, dels tractors i de tot allò que veieu. Un professor en canvi, ho sabrà tot sobre el procés de conreu o sobre la psique dels humans, o un o l'altre. I aquí rau la diferència, en l'especialització.
Fa temps, un bon amic em deia que el mestre és la persona que sap parlar de tots els temes durant cinc minuts i que després ja té un problema. Vaja, que es passeja pel coneixement. És més global, més tastaolletes, mentre que el professor s'ha format en una especialitat. Domina un món, domina una realitat.
Ara bé, això segurament era fa temps, ja que ara, amb els estudis de magisteri que tenim, prou faríem si els mestres poguessin parlar un minut de qualsevol tema. Però deixant de banda la part formativa i seguint amb el romanticisme del mot, de la paraula, diré que jo sóc mestre i m'agrada. Em transporta a les passejades i a la proximitat amb l'oient, al compartir coneixements més que a l'impartir, al tocar de tot una mica més que el ho sé tot d'això. I dins d'un món global, on tot està relacionat, un mestre té aquest avantatge, a més de les dificultats a partir dels cinc minuts.